La cumbre escarlata

La protagonista de La cumbre escarlata declara de bon principi que els fantasmes existeixen. També ho creu així Guillermo del Toro, un dels directors que sap traslladar millor a la gran pantalla la seva fe en tot el que és fantàstic. A La cumbre escarlata du a terme un homenatge a la ficció gòtica a partir d’una història original on són reconeixibles tots i cadascun dels elements que configuren aquest gènere, des de la figura de la dona que sent la seva nova llar com un indret que li és hostil fins al casalot decadent convertit en un organisme amb vida pròpia. Del Toro abraça el gòtic amb passió i no busca excuses postmodernes per justificar la història i els seus protagonistes. De manera que el film és també un melodrama romàntic de la vella escola com rarament es veu al Hollywood actual. El mexicà també ha volgut estar a l’altura dels seus referents a l’hora d’atorgar elegància i expressivitat a l’aspecte visual del film. Impecable des dels estàndards de producció de Hollywood, li falta certa personalitat autoral pel que fa a la posada en escena. |