Quan la cultura va ser víctima de la repressió

Barcelona¿El 26 de gener del 1939 la llengua i la cultura catalanes van desaparèixer de Barcelona? Icones de la cultura com ara Pau Casals i Pompeu Fabra van marxar a l’exili, i els seus llocs van ser ocupats com a part del botí de guerra pels afins a la dictadura. Van marxar quadres polítics i sindicals, dirigents institucionals i funcionaris públics, professors universitaris i mestres, intel·lectuals, escriptors, poetes i artistes, pagesos i obrers, comerciants i estudiants. ¿Quines conseqüències va tenir tot aquest èxode per a la cultura? En un context opressiu i fosc, en què dominava la por, ¿era possible crear una cultura assimilable a la dels altres països europeus?

Aleix Catasús i Bernat Puigdollers estan convençuts que fins ara la bibliografia sobre la cultura durant la postguerra era més aviat escassa. Per això van decidir impulsar Art i cultura de postguerra. Barcelona 1939-1962 (Àmbit / Ajuntament de Barcelona), un recorregut per diferents disciplines artístiques amb múltiples veus. “Creiem que hem trencat tabús i hem repassat la complexitat del moment perquè no només podem parlar de Dau al Set i del Grup R com si fossin illes”, assegura Puigdollers. Els autors van decidir acabar la postguerra el 1962: “És orientatiu, però el 1962 van passar moltes coses, va néixer Edicions 62, un any després es va inaugurar el Museu Picasso, va començar el desarrollismo, es va dissoldre el Grup R i van començar a treure el cap noves generacions amb noves estètiques que no havien viscut la Guerra Civil”, diu Puigdollers.

Hi ha una frase que utilitzen Jordi Amat i Marc Gil, al capítol dedicat al poder cultural i institucional del franquisme a Barcelona, que sintetitza força bé com va ser aquella època fosca de la postguerra: “Existia un pla per fer desaparèixer la cultura en català. Però mentrestant hi havia una pila de catalans que volien seguir fent cultura”. Pràcticament, segons defensen Catasús i Puigdollers, no hi havia escletxes per on l’art pogués declarar-se en rebel·lia. La majoria dels que es van quedar es van haver d’adaptar, es van transmutar: hi va haver un projecte de folklorització molt clar. En literatura, com destaca Abel Cutillas al capítol “Una ciutat sense novel·la”, les alternatives per als escriptors catalans supervivents eren poques. Cutillas en detalla tres. La primera és passar-se de llengua i publicar en castellà, com va fer Josep Pla amb Historia de la Segunda República, Viaje en autobús o Un señor de Barcelona. D’altres van optar per traduir els seus originals, com ara Víctor Català o Josep Maria de Sagarra. Alguns com ara Carles Riba, Agustí Bartra o Josep Carner van publicar a l’exili. La tercera opció va ser la clandestinitat: Josep Palau i Fabre, per exemple, va publicar l’ Aprenent de poeta. Però les obres clandestines no arribaven al gran públic. “La seva incidència cultural -afirma Cutillas- no podria mesurar-se de tan petita com va ser”. Tanmateix, va ser precisament durant la dura postguerra que Barcelona es va convertir en un nucli importantíssim de l’edició espanyola. Això sí: pràcticament ningú va mirar enrere. El silenci va caure com una llosa sobre el passat.

Art pretensiós

“L’escultura es va tornar més acadèmica. És interessant observar com certs artistes que van col·laborar amb el franquisme, després, en democràcia, ningú els ho va qüestionar i, en canvi, a d’altres se’ls va atacar molt”, diu Puigdollers. L’art, segons Puigdollers, també es va adaptar als gustos de la nova burgesia. “És una nova burgesia poc formada i enriquida amb rapidesa i volia demostrar la seva posició social col·leccionant retrats, i els artistes van trobar en el retrat una bona font d’ingressos”, explica. Si abans de la guerra es feien retrats sobris i de certa duresa, amb el franquisme hi havia la tendència de fer grans retrats amb grans vestits ostentosos i de certa pretensió.

“En arquitectura hi ha una voluntat de monumentalitzar la ciutat, i no hi va haver una dissidència clara perquè els dissidents s’havien exiliat o havien estat inhabilitats -explica Catasús-. A partir dels anys 50 hi va haver una certa dissidència, però era molt subtil”. Va ser també una època en què va dominar el ciment i una arquitectura d’un cert brutalisme: es van construir els primers polígons moderns. “En pintura, els avantguardistes van marxar a l’exili o es van morir, i els que es van quedar i van triomfar van ser els hereus del noucentisme i els que es van acostar a l’estètica del règim”, detalla Puigdollers. El règim franquista va ser particularment bel·ligerant amb l’arquitectura racionalista i amb la pintura i escultura abstractes. Els dos moviments es vinculaven a les esquerres i eren sospitosos de comunisme.

El llibre dedica un capítol sencer als Salons d’Octubre, que van fer possible deu exposicions col·lectives entre el 1948 i el 1957 i van donar un espai a més d’un centenar de pintors i escultors, la majoria joves que començaven la seva trajectòria. “Sí que hi va haver una certa resistència i un cert procés de reafirmació. L’IEC, per exemple, va continuar actiu de manera clandestina”, afirma Puigdollers. Hi va haver perdedors, com Joan Brossa, i vencedors, com Frederic Marès. La postguerra no va ser un forat buit, hi va haver una certa creativitat. Però potser el més interessant del llibre, que també repassa fotografia, arts gràfiques o les arts decoratives, és que planteja quines conseqüències va tenir l’opressió de la postguerra. I com es va resistir la proposta nacional-catòlica oficial.