La cultura que s’escolta sense filtres

BarcelonaLa comunicació cultural al marge dels mitjans de masses ha existit sempre. A finals dels seixanta, els dibuixants de còmic nord-americans sense accés a publicacions de referència ja feien fanzins: petites revistes amateurs sense cap altre filtre que el dels seus autors i que eren seguits gràcies al boca-orella. L’expansió d’aquests butlletins, habitualment publicats en paper fotocopiat, va esclatar als anys 90, amb l’auge de la cultura hardcore, l’ indie i el fes-t’ho tu mateix. L’arribada d’internet va ser un cop per als fanzins, que es van tornar gairebé residuals a partir del 2005, quan qualsevol persona amb ganes d’expressar-se i ser llegit podia obrir un blog gratuït a la xarxa, fent encara més senzilla la relació entre els creadors underground i els seus seguidors. Avui dia, l’era daurada dels blogs sembla haver-se acabat i deixat pas a noves formes de comunicació, entre els quals el format podcast està sent un dels més prolífics.

Amb un ordinador, targeta de so i micròfon ja pots fer el teu propi programa de ràdio sense que ningú marqui els límits. José Viruete és un dels primers podcàsters de tot l’Estat, amb més de 10 anys d’experiència en programes com Campamento Krypton, ¡Nube, tia! o Virucom, el seu primer projecte: “Venia de fer diversos anys de ràdio quan vaig sentir que als Estats Units hi havia gent fent programes directament per web -explica Viruete-. Era el 2006, el meu és el podcast més antic d’Espanya”.

Oferta i demanda

Què és el que està cridant tant l’atenció perquè tanta gent s’animi a fer nous podcasts? La motivació principal és, segons Noel Ceballos, “aprofitar la tecnologia que tens a l’abast per comunicar allò que no té cabuda als mitjans tradicionals”. El periodista madrileny, corresponsable d’Hermanos Podcast -juntament amb Hematocrítico -, creu que “ha passat exactament el mateix que amb els blogs, que el mainstream i han acabat obrint el seu propi servei de podcast, com per exemple el diari The Guardian”.

L’oferta cultural dels podcasts independents és tan rica que qualsevol pot trobar-hi el que busca. Hi predominen la música, el cinema, les sèries, els còmics i la cultura pop en general. L’Àlex Santaló és un dels tres membres de Cafè i cigarro, un podcast català de força tirada gràcies al seu estil despreocupat i to indissimuladament humorístic. El programa, que tot just ha acabat la seva sisena temporada, ha evolucionat amb el temps, no només en la manera de fer ràdio sinó també aconseguint que el resultat soni millor: “Vam començar amb una taula de mescles que ens van deixar i micròfons del Singstar, però hem anat aprenent a fer anar el material i aconseguint comprar-ne de professional”, explica Santaló. Alguns dels podcasts catalans amb més escoltes són La Sotana, Berícid Sulfúric, Artista Revelación o 2.000 Enemigos Mortales.

Ràdio alternativa

La proliferació d’aquests programes no exclou el consum de ràdio tradicional. El target de l’audiència dels podcasts és majoritàriament jove. Per a Noel Ceballos, la ràdio convencional i els podcasts són “complementaris”, tot i que és conscient que Hermanos Podcast està fet amb un estil que “mai” podria escoltar-se en una emissora comercial. El funcionament del seu podcast parteix d’una base molt simple: “Només hi ha un fil conductor: parlar de coses que ens obsessionen i intentar fer entendre per què ens agraden amb tanta intensitat, ja siguin les pel·lícules de Fast & Furious o els Gemeliers i els seus fans”, diu Ceballos.

Campamento Krypton, amb pràcticament noranta episodis emesos, compta per milers les descàrregues dels programes, que s’enregistren cada quinze dies. Això sí, reconeixen que intenten fugir dels temes de moda. “Mai hem fet un especial de Star Wars ”, diu Viruete. Per al podcàster espanyol, un exemple com el d’Ilustres Ignorantes és ideal per demostrar que programes com els seus tindrien lloc en una ràdio generalista: “Hem demostrat que tenim preparació i coneixements suficients per estar en un mitjà mainstream”. L’únic problema, afegeix, és que “alguna cosa es perdria”.