MÚSICA
Cultura29/10/2016

Enric Montefusco: “La cultura ha de servir per fer crítica i autocrítica”

L'ex-Standstill publica el primer disc al seu nom, 'Meridiana'

Xavier Cervantes
i Xavier Cervantes

BarcelonaEnric Montefusco treballa amb conflictes íntims que són el reflex de fractures socials. És l’individu conscient del desamparament emocional que busca una comunitat amb qui compartir mancances però sobretot anhels. Si fa no fa, és el que va fer amb el grup Standstill i també el que segueix remenant en el seu primer disc al seu nom, Meridiana (Buena Suerte-Sony). Tanmateix, hi ha algunes diferències significatives, tant en el to del que hi diu, més propositiu que arrauxat, com en l’estètica musical, ara menys elèctrica i oberta a instruments com l’acordió, el violí i la mandolina. I encara hi ha un altre fet diferencial: una cançó cantada en català en un disc on la resta són en castellà. “En tenia ganes, de cantar en català. No sé si inconscientment em reprimia amb el grup, i ara en solitari m’ha semblat més natural fer-ho, i estic content d’haver-ho fet”, diu Montefusco.

“Sovint m’he manifestat com a oposició a alguna cosa, i penso que no és bo. És més important manifestar-se en positiu, tenir una vida plena en què tot el que vius no sigui per oposar-te a alguna cosa sinó per construir. Crec que aquest disc és una manera de redefinir la meva relació amb els altres”, explica. Tanmateix, no es tracta d’una postura naïf, sinó d’una reflexió que assumeix contradiccions, perquè Montefusco considera que “la cultura ha de servir per fer crítica i autocrítica”. Partint d’elements autobiogràfics utilitzats amb prou habilitat perquè puguin ser compartits per altres persones, Montefusco qüestiona els valors transmesos per la família, l’educació, la cultura i la vida en societat. “Estem regits per una sèrie de valors que ens afecten a tots. En les classes populars tot és més cru i descarnat, però és important entendre que les coses que m’inquieten i de les quals parlo en el disc no són exclusives d’un estrat social”, diu un home que coneix el pa que es dóna en barris populars de Barcelona com el de la Sagrera, on es va criar, a tocar de la Meridiana que dóna títol al disc que presentarà en directe el 14 de desembre al Casino de l’Aliança del Poblenou, dins del Festival del Mil·lenni.

Cargando
No hay anuncios

Avinguda sense glòries burgeses

La Meridiana, avinguda sense glòries burgeses, funciona com a paisatge de les identitats fracturades pel doble desarrelament cultural i social. “Sempre he tingut una sensació de no pertanyença, ja des de la família, perquè jo era el petit amb molts anys de diferència respecte als meus germans -recorda-. Suposo que la meva carrera és un exercici per trobar una identitat. En aquesta recerca em vaig identificant amb coses. A vegades m’hi acosto i de seguida torno a fugir, però sempre estic buscant. Però ara he pres una mica de consciència del lloc d’origen. Moltes de les problemàtiques que visc tenen a veure amb aquest origen, i potser per això en el disc ho tracto explícitament”. Això és evident en cançons com Uno de nosotros, que explora el camí que va de “fugir del lloc d’on ets, voler trobar coses i al final acabar al lloc d’origen tornant a qüestionar la teva relació amb aquell context”. No ho fa de manera introspectiva, sinó “aixecant el cap” i amb la voluntat d’arribar a tothom, perquè considera que tracta problemes compartits.

Cargando
No hay anuncios

En tot aquest procés que ha culminat en el disc, Montefusco ha abandonat “la cavalleria elèctrica” de Standstill per adoptar una estètica més propera a la de la música popular. “Per primera vegada he entès la música popular de manera conscient. Això m’ha dut a l’acordió i el violí, instruments que es poden moure fàcilment i que no necessiten electricitat. Aquest clima més terrenal escau a les cançons noves”, diu. No obstant això, no li interessa tant la sonoritat del cantautor com trobar “un registre participatiu, coral”, com passa a la cançó Adiós, construïda com una invocació de fantasmes que té alguna cosa de ritual o d’exorcisme col·lectiu. “Una de les coses que més m’ha enganxat de la música popular és el sentit de trobada de la comunitat, de ritual”, assegura Montefusco.