“La cultura per defecte està al servei del poder”

Enric Montefusco estrena al Teatre Grec el projecte ‘Coros de medianoche’, que comparteix amb Albert Pla, Niño de Elche, Maria Arnal, Nacho Vegas i Los Hermanos Cubero

Enric Montefusco presenta el disc Coros de medianoche al Festival Grec de Barcelona demà.
i Xavier Cervantes
24/07/2018
3 min

“Serà irrepetible”, diu Enric Montefusco (Barcelona, 1977) sobre el concert que demà oferirà al Teatre Grec de Montjuïc a les 22 h. El significat és literal, perquè difícilment es podran repetir les circumstàncies que envolten una actuació que serà el trasllat al directe del disc Coros de medianoche (Buena Suerte - Sony, 2018), un EP de cinc cançons en què l’exlíder del grup Standstill cedeix la veu a Albert Pla, Niño de Elche, Nacho Vegas, Maria Arnal i Los Hermanos Cubero. “Serà irrepetible perquè no podrem fer una gira d’això. I he preparat un repertori especial per a l’ocasió”, explica Montefusco, que a més de les cinc cançons del disc en posarà en joc d’altres.

Coros de medianoche és un pas més en el camí de Montefusco cap a una concepció més “horitzontal” de la música popular, en aquest cas “desdibuixant la idea clàssica d’autoria” fent que les cançons no les canti ell sinó altres intèrprets. “Un cop ja tenia la idea de l’EP, vaig començar a compondre cançons però deixant les lletres obertes perquè cadascun dels intèrprets participés en el procés creatiu. Tenia molt clar qui volia que hi participés, i per sort tots em van dir que sí”, recorda. ¿I què tenen en comú Albert Pla, Niño de Elche, Nacho Vegas, Maria Arnal i Los Hermanos Cubero? “Són gent que m’agrada el que fan i que respecto artísticament. A més, tots han fet algun tipus d’aproximació a la música popular tal com m’agradaria que fos i tenen un component de compromís que per a mi és important”, diu Montefusco.

Èpica i vehemència

La temàtica i la forma de les cançons s’adiuen amb el caràcter d’un músic que reconeix que “l’agressivitat, la vehemència i l’èpica” són consubstancials a la seva manera d’expressar-se artísticament, tant amb Standstill com des que va debutar en solitari amb Meridiana (2016). En aquest cas, a través de Niño de Elche parla d’una força capaç de “doblegar el ferro i les porres”. Amb Maria Arnal es pregunta a El baile sobre la fi de l’amor. A Nacho Vegas el convida a mostrar el cantó fosc del romanticisme a Contra los románticos. Los Hermanos Cubero comparteixen sensibilitat popular amb Montefusco a Tonada negra. I a la cançó La casa museu, Albert Pla “posa en evidència la ridiculesa de pretendre ser algú excepcional i denuncia el món d’alienació a què estem abocats”.

En el fons, Coros de medianoche segueix la lògica creativa d’un compositor que a cada projecte intenta “esbrinar i trobar pistes sobre qui som, què volem i com podem canviar el que no ens agrada”. “A Adelante Bonaparte, de Standstill, tocava la família; era un moment en què pensava en la figura del meu pare i en la possibilitat de ser jo pare -assegura Montefusco-. A Dentro de la luz es tractava una qüestió més d’espiritualitat, amor i renaixement personal. Meridiana, en canvi, tenia més a veure amb el context social i polític”. D’alguna manera Meridiana es projecta en Coros de medianoche, sobretot el que ha fet en alguns concerts de la gira en què deixava l’escenari per seguir l’actuació entre el públic. “Això ha sigut tota una sorpresa. Des que vaig en solitari estic molt més relaxat i fins i tot somric, que era una cosa insospitada abans. No sé per què, amb Standstill la mescla de timidesa i pudor i el fet d’estar compartint un projecte que no tenia el meu nom em feia jugar inconscientment amb una mena de personatge. En canvi, en solitari estic molt més còmode i m’ho passo millor, i encara més quan jugo aquest registre més horitzontal i sense pretensions, de tu a tu: tothom a terra i cantant des del mateix lloc que el públic”, diu.

La funció de l’artista

Enric Montefusco defensa que la renúncia és “l’únic camí possible cap al coneixement”. Per això ha renunciat a “gairebé qualsevol tipus d’identitat i creença forta”. “Crec que no hi ha cap veritat absoluta, cap objectivitat. Quan un artista es casa amb una veritat traeix una mica el seu esperit. És un tema complex, però cada vegada que he renunciat no només a coses materials sinó també a creure en coses, en el fons m’he convertit en una persona més lliure”, admet un músic que després de dues dècades de trajectòria artística entén que “la cultura per defecte està al servei del poder, l’autocomplaença i l’statu quo ”. “He arribat a la conclusió que la nostra funció és defensiva. Sí, potser la funció de l’artista és més defensiva que propositiva”, diu.

Enric Montefusco, carn de canó

La publicació del disc Coros de medianoche coincideix amb l’edició de Carne de cañón (Bandaàparte Editores), un llibre que aplega lletres de cançons i textos escrits per Enric Montefusco. El contingut és un autoretrat íntim d’un músic sense por d’explicar decepcions i contradiccions, com “el desengany” que va experimentar en un concert en una casa okupada a Torí en temps de gestos “idealistes i romàntics” o l’absurd d’una roda de premsa sense periodistes al festival Vive Latino de Mèxic. Alguns textos permeten noves mirades a algunes lletres, i en qualsevol cas tot el que escriu Montefusco mostra un artista que es qüestiona a si mateix constantment.

stats