La cultura catalana, ¿qüestió de voluntarisme o de masoquisme?

BarcelonaCinc intel·lectuals -les escriptores Najat El Hachmi i Simona Skrabec, l’editora Maria Bohigas, la filòloga mallorquina Mercè Picornell i la coreògrafa i directora del Mercat de les Flors Àngels Margarit- i un repte: debatre sobre la cultura catalana. El CCCB va acollir ahir aquesta conversa a cinc bandes moderada per la directora de l’ARA, Esther Vera, en una reedició del debat que van mantenir 52 anys enrere Baltasar Porcel, Josep M. Castellet, Joan Fuster, Joaquim Molas i Josep Ferrater Mora, un debat inèdit que ara ha publicat l’editorial L’Avenç, impulsora de l’acte.

Davant un auditori amb 280 persones, entre les quals cares conegudes del món de la cultura, la moderadora va llançar una primera pregunta: “¿La cultura catalana és la que es fa aquí?” “Quan parlem de cultura parlem de l’expressió d’una societat que pren formes diverses -va dir Maria Bohigas-. M’agrada pensar la cultura com un treball i no tant com una abstracció que emana d’un país, un treball fet per obrers intel·lectuals”. El Hachmi està convençuda que la cultura catalana existeix “perquè és el que vivim”, però qüestiona: “¿Fins a quin punt interpel·la les persones que viuen aquí?” Per a Picornell, cultura és un concepte que en temps de crisi com els d’ara cal abordar “des de l’heterogeneïtat territorial i sociològica”. I Skrabec va recordar que la cultura és el que els totalitarismes s’afanyen a destruir, perquè “és l’espai de dubte i d’interrogants”.

Un concepte buit de pressupost

Una de les qüestions en les quals totes cinc van estar d’acord va ser la precarietat que afecta el sector cultural i el pressupost escarransit que el sector públic hi dedica. “Avui és un privilegi poder dedicar-te a escriure -va afirmar El Hachmi-. Sembla que la cultura no és necessària, que no serveixi de res omplir un teatre, i això és molt greu, perquè la cultura és també la capacitat de reflexió sobre qui som”. Va aixecar aplaudiments la intervenció radical de Margarit: “El fet de no tenir una estructura d’estat no impedeix que la societat s’estigui movent. De vegades la nostra cultura la fem petita, però se li ha de donar el suport econòmic necessari. La grandesa de la paraula cultura no va lligada amb els recursos que s’hi destinen”. Bohigas fins i tot va parlar de “propines” referint-se a certes partides pressupostàries dedicades a la cultura.

“¿Hem perdut valentia com a societat?”, va burxar Vera. Najat El Hachmi va parlar de “replegament” i de “fragmentació”, mentre que Bohigas va sostenir que el problema es va gestar quan es va renunciar a una “escola pública poderosa” quan es van recuperar les institucions. “És simptomàtic que la seva extrema degradació a Catalunya no mobilitzi la societat catalana, això és el que ens hauria de preocupar més”. Picornell també va assenyalar l’absència de la cultura en els plans educatius: “Parlar d’educació també és parlar de diners”, va dir denunciant el preu de les matrícules universitàries a Catalunya. “Si realment ens creguéssim que la cultura és una experiència transformadora hi invertiríem molt més”, va reblar Margarit.

Més tard va sorgir una pregunta que més d’una participant va qualificar de “trampa”: “¿La cultura catalana també és la que es fa en castellà?” Bohigas va etzibar: “No es pot pensar en la cultura catalana sense el castellà. ¿Volem parlar del somni de la cultura o de la realitat de la cultura?” Picornell va matisar introduint la diferència entre la literatura catalana que es fa en català i la cultura catalana, més àmplia, i El Hachmi va sostenir que s’hauria de trencar el “binarisme”, recordant les “250 llengües” que es parlen al país. Skrabec va aportar una altra mirada sobre el tema i va defensar que la “sensació de perill” davant del “gegant” de la cultura castellana és forta: “Aquí la cultura castellana també té un fort oponent, la catalana”.

Un debat permanent

A l’hora de fer balanços, Bohigas va assenyalar “el grau d’asfíxia material insuportable” que fa impossible un treball intel·lectual de qualitat, “si no és per una mena de voluntarisme frenètic”. “¿Voluntarisme o masoquisme?”, va rematar El Hachmi, per a qui “la preocupació dels creadors és la pura supervivència”. L’escriptora va assenyalar la necessitat que el debat tingui una continuïtat per “posar en comú el malestar que vivim a nivell individual”. Parlant de corresponsabilitat, Margarit va insistir en demanar “més” per a la cultura: “Hem de ser més ambiciosos, arriscats, més crítics, però estimar-nos més”. Picornell va recordar entre aplaudiments que la cultura catalana no és només la que es fa al Principat. Va tancar Skrabec destacant que el debat l’havien fet dones: “Tinc el desig que canviï la relació de forces i que hi hagi un empoderament d’aquestes veus que pensen, que són presents. Que puguin parlar!”