Cube.bz: els escenògrafs dels teus artistes preferits

Barcelona“Això és molt Cube!” És a dir, té una escenografia alliberada d’ornaments gratuïts, fa servir la llum com a generadora d’espais i al darrere hi ha l’equip que dirigeixen María de la Cámara i Gabriel Paré Lezcano, fundadors de l’estudi Cube.bz, amb seu a Agullana (Alt Empordà). Molt Cube és la llum i l’escenografia dels concerts d’El mal querer de Rosalía (i d’aquella magnètica actuació als premis Goya de 2019), de la gira del disc Per la bona gent dels Manel i de la Sibil·la que Maria Arnal & Marcel Bagés van fer a la Sala Oval del MNAC el 21 de desembre. També ho són el magnífic Pierrot lunaire que Xavier Sabata va estrenar al Foyer del Liceu al novembre i l’espai i la il·luminació de l’espectacle Eufòria de Lara Díez Quintanilla, que es pot veure a la Sala Beckett fins al 9 de gener. Entre els pròxims reptes, l’òpera La gata perduda al Liceu.

La llista d’artistes que han comptat amb ells és llarga i significativa: d’Àlex Rigola a Nao Albet i Marcel Borràs, d'Albert Pla a Sílvia Pérez Cruz, d'Extremoduro a CaboSanRoque. I vint-i-cinc anys de feina acrediten Cube.bz com a nom fonamental per explicar algunes de les coses més interessants que s’han vist dalt d’un escenari a Catalunya, sigui en un teatre o en un recinte de concerts. Per l’impacte internacional, una de les col·laboracions més sonades ha sigut amb Rosalía. “Ens la va presentar el Refree, amb qui ja havíem treballat abans. Crec que ella ja ens coneixia per alguns espectacles que havíem fet amb Ernesto Collado –recorda De la Cámara–. Ens va demanar ajuda per fer el projecte de final de carrera de l’Esmuc, que era El mal querer. Volia que anéssim a l’examen final i que hi intervinguéssim endreçant les llums”. “Ella ho tenia molt clar, que allò era un projecte important i que seria gros”, afegeix Paré. Van treballar plegats en la residència tècnica que van fer a la Fabra Coats, “amb la seva mare posant ordre”, i d’allà va sortir la primera versió de l’escenografia d’El mal querer, la que es va estrenar al Sónar del 2018. “La Rosalía tenia un arquitecte que volia posar tot de neons a l’escenari, i li vam dir que no podia haver-hi res penjat. També volia el terra blanc, però li vam dir que al Sónar el públic no ho veuria”, explica De la Cámara. Aquell embrió va anar creixent, “es va fer millor i es va ampliar” fins al gran desplegament del final de gira.

Un dels encerts d’aquells concerts de Rosalía és “el treball del color”, amb una llum que evocava “tintes planes”. És, de fet, un dels trets característics de Cube.bz, que entre els seus referents tenen Adolphe Appia, l'escenògraf suís que a principis del segle XX va ser un dels pioners a l’hora de crear espais amb la il·luminació. “Appia va aprofitar la revolució tecnològica de la il·luminació per eliminar tot l’ornament escènic i quedar-se amb l’essència”, diu Paré. “Ens interessa fer dramatúrgia amb la llum, però intentant no fer gaires coses alhora per no generar distraccions”, completa De la Cámara. Una bona mostra d’aquesta austeritat escènica va ser el final de la gira del disc 45 cerebros y 1 un corazón de Maria Arnal i Marcel Bagés, en què un paper blanc primer i una lona de plàstic després van ser el suport d’una proposta escènica basada en “la descomposició del color” i en què a cada cançó li corresponia “un quadre, com si fos un Rothko”. “A l’Andreu Fàbregas, el tècnic que portàvem de bolo, li dèiem que no fes ritme amb la llum, perquè el moviment el feien els músics. Allò havien de ser Rothkos”, diu De la Cámara.

A cavall entre la música i les arts escèniques

Cube.bz treballen “a cavall entre la música i les arts escèniques”, dos àmbits que es retroalimenten. Per exemple, el contrallum com a recurs dramàtic en els concerts dels Manel connecta amb el que han fet sovint en les propostes escèniques de loscorderos.sc. “En el món de la música fem posades en escena una mica teatrals, i en canvi el món del teatre l’alimentem amb recursos que fem servir en la música”, afegeix ella. Formats a l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD), María de la Cámara i Gabriel Paré Lezcano van començar lligant complicitats amb directors escènics com Roger Bernat, Tomàs Aragay i Sofia Asencio. Després van venir loscorderos.sc i Agrupación Señor Serrano, l’única companyia que els paga drets d’autor per la feina. “És una política interna seva: els drets d’autor que generen les seves peces els reparteixen entre tot l’equip”, informa Paré.

“El nostre discurs ha nascut de la feina amb tota aquesta gent amb qui vam començar”, assegura De la Cámara. Amb ells van aprendre a crear treballant en el sector alternatiu, i l’economia de recursos va influir en el seu estil. Arran de l’espectacle Cançons d’amor i droga d’Albert Pla i Àlex Rigola al Teatre Lliure el 2003, altres músics van interessar-se en la feina de l’estudi. Un d’ells va ser Enric Montefusco, aleshores encara al capdavant del grup Standstill. “L’Enric és molt ambiciós escènicament, té una visió de l’espectacle musical com a experiència escènica –explica Paré–. Aquesta mateixa ambició va acabar amb Standstill, perquè la indústria musical no l’entenia. La indústria pagava el mateix per una proposta escènica contundent que per un concert sense més ni més”.