Pedro Almodóvar i Tilda Swinton conquereixen la Venècia postcovid

VenèciaLa 77a Mostra de Venècia, el primer gran festival de cinema que se celebra des de l’esclat de la pandèmia del coronavirus, ha viscut aquest dijous un dels seus punts àlgids gràcies a la visita del cineasta espanyol Pedro Almodóvar i de l’actriu britànica Tilda Swinton, que van presentar l’estrena mundial del curtmetratge The human voice. Cal dir que, en una Mostra amb una programació poc sobrada de cineastes de renom –molts han preferit endarrerir l’estrena dels seus films davant la incertesa provocada pel covid–, la presència del director d’Hable con ella va fer somiar als assistents al festival, tots degudament equipats amb la mascareta de rigor, amb la possibilitat d’una nova normalitat marcada pel gran cinema. I amb raó, donat que The human voice, malgrat durar només 30 minuts, mereix ocupar un lloc destacat en el panteó de l’univers almodovarià.

Una de les singularitats de The human voice és que suposa la primera incursió d’Almodóvar en el cinema parlat en anglès. Tanmateix, atenent a la naturalitat amb què Swinton navega per les imatges i els diàlegs del film, inspirats en el monòleg La veu humana, de Jean Cocteau, no resulta desgavellat imaginar que el director de Dolor y gloria sempre va concebre el seu cinema recitat en la llengua de Shakespeare… i de Tennessee Williams, Scott Fitzgerald, John Cassavetes i Alice Munro. De fet, l’èxit d’aquest trànsit idiomàtic convida a pensar tant en la forta filiació d’Almodóvar amb el món anglosaxó com, sobretot, en la qualitat universal de la personal aproximació del cineasta al llenguatge del cinema i de les emocions humanes. En la roda de premsa de The human voice a Venècia, Swinton ha rememorat l’ocasió en què “un bon amic" seu, "un monjo benedictí del nord d’Escòcia", li va dir que "pregava perquè algun dia" ella "pogués treballar amb Pedro Almodóvar". "Vaig pensar que era impossible, perquè no parlo res de castellà, però amb el temps, i després de trobar-me amb el Pedro diverses vegades, vaig descobrir que compartíem una complicitat basada en la nostra visió del llenguatge del cinema”, ha afegit l'actriu.

Un exercici d’art impur

Sobre l’adaptació de La veu humana, de Cocteau, una obra que ja tenia una presència destacada a La ley del deseo i que va inspirar la trama de Mujeres al borde de un ataque de nervios, Almodóvar ha explicat: "Per rodar The human voice, m’he hagut d’apropiar per complet de la peça original. Coneixia el treball que va fer Roberto Rossellini amb Anna Magniani (a L’amore) i l’adaptació amb Ingrid Bergman que va filmar Ted Kotcheff, però jo volia fer una cosa totalment oposada i donar a la protagonista del monòleg d’una aura contemporània”. Una dimensió actual que Almodóvar conquereix empoderant la seva heroïna, que expressa amb amargura el dolor per una ruptura sentimental, però que mai perd la dignitat i l’enteresa, una fortalesa interior que coneixeran bé els espectadors familiaritzats amb la personalitat actoral de Swinton.

“Fer aquest curt en anglès ha sigut una experiència alliberadora”, assegura Almodóvar, que també destaca l’ambició de la seva proposta conceptual: “Volia fer una pel·lícula que fos essencialment teatral, però alhora estrictament cinematogràfica”. Per aconseguir aquest exercici d’art impur, Almodóvar converteix la protagonista del relat en una actriu en hores baixes, mentre que l’acció transcorre en un apartament construït (només a mitges: hi falta el sostre) en l’interior d'una gran nau. El cineasta situa l’espectador en un escenari dins d’un escenari –un espai entre diàfan i recarregat que segurament hauria fascinat Bertolt Brecht– i el convida a reflexionar, en l'era postcovid, sobre el valor de la ficció, sobre la soledat de l’intèrpret que s’enfronta a la càmera a pit descobert i sobre les implicacions emocionals del confinament humà.