Crònica musical de l’any del covid, segons VerdCel

Barcelona“No som xifres, som persones”, cantava Alfons Olmo (Alcoi, 1976), abans de saber que aquell crit fet a la primavera pandèmica formaria part d’un projecte més gran: la crònica musical de l’any del covid. Això és SOS. Memòria d’una pandèmia (2020), un disc-llibre de VerdCel sobre la crisi sanitària basat en fets reals, com la història de la parella d’ancians que superen la malaltia i que inspira la cançó Mans de terra o la dedicació generosíssima del personal dels hospitals a Mans del cel. Olmo, al capdavant de VerdCel, presentarà SOS el 5 de desembre a la Nau Bostik de Barcelona (19 h), amb companys de viatge com Rusó Sala, Enric Hernàez, Dídac Rocher, Ivette Nadal i la ballarina Anna Hierro, a més de les projeccions de Daniel Olmo. Cançó d’autor en un sentit ampli i heterodox.

“No volia que el disc fos només una memòria d’aquest moment, sinó que aprofundís en tot el que ha comportat la pandèmia com a símptoma de malalties estructurals que tenim en la societat”, explica Alfons Olmo per telèfon des de Cardedeu. “No som xifres, som persones” és un dels versos de La boira, la cançó que obre i marca el to de SOS. “És un disc fosc”, admet, però no catastrofista, que comença amb una rapsòdia “analítica i crítica” i que cançó a cançó segueix les diferents etapes pandèmiques. Hi ha les cançons de confinament, com El temps dels arbres, quan l’aïllament de les persones contrastava amb una natura esponerosa. També hi ha les que reflexionen sobre abusos d’autoritat i sobre la violència d’un sistema hostil amb el planeta, cançons que Olmo descriu com “un duel entre el que representa Donald Trump i el que representa Greta Thunberg”; són cançons més estripades, més rock. El tercer bloc és per “als protagonistes”, amb “una part més lluminosa i acústica i una altra de més fosca en què es tracta de parlar de la gent gran, de la gent que ha patit la malaltia i del dol de qui ha perdut algun familiar o ésser estimat”. I, com a epíleg, Des de la cova, una peça “més abstracta i poètica” que diu: “Quan més fosca la nit, llarga i solitària, més a prop la matinada”. “I és així –afegeix Olmo–, però després d’haver fet crítica i autocrítica, d’haver aprofundit i haver aprofitat el confinament per reubicar-nos i fer un pensament, perquè com a societat hem de fer molts pensaments”.

Optimisme crític

“Al principi em va sobtar allò de «Tot anirà bé» i «Ens en sortirem». Sí que cal optimisme, però fruit de l’esforç i fent molta feina plegats, perquè si no no farem res. D’acord, vindrà la vacuna, però fins que no estigui tothom vacunat això no s’ha acabat, i ves a saber”, diu. Olmo tampoc fa volar coloms des de la perspectiva cultural: "La pandèmia ha fet evident que la cultura és necessària, perquè ens ha acompanyat i ens ha ajudat a trencar els nusos de l’aïllament. Però això no vol dir que la societat tractem la cultura com a essencial. De fet, tot i no generar contagis, no s’ha considerat essencial. Crec que la societat no hem estat a l’altura de la cultura, igual com tampoc ho hem estat de les infermeres per molt que les aplaudíem a les vuit. Tenim la cultura com un bé de consum sense valorar el que significa per a l’existència humana".