La Mercè és de Maria del Mar Bonet

BarcelonaSí, magnífic concert de Maria del Mar Bonet al Teatre Grec, dins d’aquesta estranya Mercè impossible de viure com a festa major, i en què amb prou feines es pot anar a un parell de concerts al dia. La música, i tanmateix escrupolosament ajustada als protocols pandèmics, és un dels pocs elements de joia compartida en una ciutat espectral, sobretot en un Barri Gòtic i un Raval muts com mai. Així de dur va ser el contrast dijous al migdia. A la plaça Joan Coromines, els Za! van preestrenar l’espectacle impulsat per la Fira Mediterrània de Manresa que han fet amb La Transmegacobla i les Tarta Relena disfressades de Red Bull. Com una mena de Sun Ra Arkestra de Calonge, van posar en marxa una alegre improvisació mediterrània en què també va participar el públic, ben predisposat a implicar-se en el joc que proposen els Za! En acabar el concert, però, passejar pel centre de Barcelona era endinsar-se en una distopia d’absències i silenci.

Però tornem a Maria del Mar Bonet, gran dama de la cançó, com va recordar dijous el cantant Juan Valderrama, un dels convidats al recital de la gran diva de la Mediterrània. De la infinitat de formats que pot triar, va optar per la banda de confiança: Borja Penalba (guitarra), Dani Espasa (piano i acordió), Toni Cuenca (contrabaix) i Antonio Sánchez (percussió). Com era previsible, la màquina instrumental va funcionar sòlida i elàstica, poderosa de bon inici amb l’alegria rítmica mentre ella cantava paraules de Llull, i amb diàlegs extraordinaris al llarg de la nit, unes vegades d’acordió i contrabaix (en la versió de Penyora, de Lluís Llach), altres d’acordió i guitarra (De sentir). També podia triar infinitat de repertoris, i va decidir anar a l’arrel pròpia, a les tonades d’horta i a les primeres cançons, que va presentar com a bocins autobiogràfics: Joan d’on vens, Aigo, No trobaràs la mar i Me n’aniré de casa. I el vent que es colava pels micròfons, i que escampava les partitures d’Espasa, afegia un punt extra de màgia a una nit amb altres punts extra.

En un Teatre Grec despullat dels seients i l’heura artificial que va lluir durant el Festival Grec, el públic va rebre amb una ovació impressionant Toti Soler, company de les primeres aventures musicals de Bonet. Tots dos van interpretar a duo Petita festa, i tot seguit ella, generosa com només ho saben ser les gran dives, va deixar l’escenari perquè el guitarrista toqués i cantés Cançó de suburbi. Va repetir la jugada amb Miquel Gil: primer van fer un espectacular combat de tonades, valencianes ell, mallorquines ella, recordant que el cant a cappella de les cançons de treball i de batre és una pràctica compartida a tota la Mediterrània, i després el tro de Catarroja va versionar precisament Mercè, de Bonet. "No us esperàveu aquesta Mercè amb aquesta veu i aquesta intensitat", va dir ella. La part dels convidats es va tancar amb Juan Valderrama, amb qui la cantant mallorquina ha col·laborat en el disc dedicat a poetes Mujeres de carne y verso. Junts, i també amb el guitarrista Rubén Díaz Levaniegos, van cantar el poema Podries de Joana Raspall, i, amb Bonet fora de l’escenari, el fill de Juanito Valderrama va interpretar No quiero a partir dels versos de dolor i anhel d’Ángela Figuera Aymerich.

El tram final, que va començar amb la versió del Worlds apart de Bruce Springsteen i va acabar en un bis improvisat amb tonades, va ser un regal. Bonet, impecable en l’afinació, va interpretar Alenar arrauxada, amb la força d’una deessa primordial, i amb l’emoció ambiental a lloc, es va acomiadar amb Què volen aquest gent, dedicada a la memòria de Lluís Serrahima. "Aquesta cançó la vam cantar, la vam deixar de cantar, la tornem a cantar i la seguirem cantant fins que treguin els presos polítics de la presó i tornin els polítics exiliats", va dir Maria del Mar Bonet.