La crònica del Maig del 68 de Teresa Pàmies, el 21, 22 i 23 d'abril amb l'ARA

BarcelonaTeresa Pàmies tenia 48 anys i vivia al barri parisenc de Gennevilliers quan va esclatar el Maig del 68. L'escriptora, que sempre es va considerar una cronista del seu temps i una activista política molt vinculada al PSUC –el seu marit, Gregorio López Raimundo, n'era el secretari general–, no va defugir l'oportunitat de seguir els esdeveniments convulsos d'aquelles setmanes.

Les observacions de Pàmies van quedar plasmades al llibre 'Si vas a París, papà…', que els lectors de l'ARA podran adquirir amb el diari per 14 euros el pròxim cap de setmana, el 21, 22 i 23 d'abril. Un testimoni excepcional d'una de les veus més importants de l'exili literari català que acabaria guanyant el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2001.

El 1968 Pàmies havia deixat enrere els pitjors dies del seu exili, els dels camps de refugiats a França; col·laborava en les revistes 'Oriflama' i 'Serra d'Or‘ i es cuidava dels fills mentre el seu marit, encara en la clandestinitat, anava i venia. Però va trobar temps per anar a la Sorbona per veure com s'organitzaven els estudiants, per seguir les revoltes juvenils i les vagues obreres i per copsar la reacció de la burgesia i de la comunitat catalana exiliada a París. Aquells dies bojos de notícies constants la ràdio va ser també al seu costat per seguir l'actualitat d'aquella revolució.

Els dubtes de Pàmies

La reacció de la mateixa escriptora va oscil·lar entre la participació activa i un cert aïllament intel·lectual. Pàmies tenia dubtes sobre si aquella era la revolució que tant havien esperat. "¿És possible que la revolució hagi trucat a la porta?", escriu a 'Si vas a París, papà…'. "Si fos així: la hi obriran? Passarà de llarg? Confesso que no hi entenc res. Hi ha moments que em sembla viure una situació revolucionària; n'hi ha d'altres que tot ho veig emboirat per les gamberrades dels estudiants. Demà aniré a la Sorbona".

Aquella revolució que va canviar la història d'Europa i potser la del món no va deixar Pàmies impassible. "Avui, el meu fill Tonet m'ha preguntat, en sentir-me discutir i criticar rabiosament els estudiants de Nanterre: 'Digues, mamà: tu la vols o no la vols, la revolució'". Pàmies va escriure les seves impressions en un diari de l'11 de maig al 2 de juliol del 1968, però no el va publicar fins al 1975, quan ja s'havia instal·lat a Catalunya.