La història encara ben viva d’Els Pets

Els Pets

Jardins de Pedralbes. 16 d'agost del 2020

Cap al final del concert d’Els Pets als Jardins de Pedralbes, Lluís Gavaldà va deixar de banda la conya. Era el moment de reivindicar la cultura segura. "Això és un quiròfan!", va exclamar mirant les 800 persones amb mascareta que havien exhaurit les entrades de l’últim concert del festival Fes Pedralbes. El neguit i la incertesa provocats per la pandèmia justifiquen el lament enrabiat del músic de Constantí, una reacció habitual en els concerts d’aquest estiu emmascarat. També sovinteja la necessitat d’alliberar tanta contenció. "Jo crec que ens feia falta una miqueta", havia dit Gavaldà una estona abans, després d’interpretar Hospital del mar amb tot el públic dret i ballant sense moure els peus. Cal dir que cadascú allibera la tensió com vol, i un espectador va cridar "Bartomeu, dimissió!" ¿El Barça com a mesura de totes les coses? Som el que mengem... i els cataclismes que presenciem.

En els concerts està sent molt difícil abstraure’s de l’entorn coronavíric, i així i tot no és impossible viure’ls com el que són. En el cas del d’Els Pets hi havia un format artístic amb un interès triple: el repertori, la manera de tocar-lo i la connexió amb un públic que va fer seves les tornades des del primer minut i que va marxar de Pedralbes amb el record ben fresc de Bon dia. Aquesta gira 20/20 és un repàs antològic amb una vintena de cançons interpretades en ordre cronològic invers: de temes del disc Som (2018) com Wittgenstein i La vida és molt avorrida sense el teu cos a peces amb més de trenta anys com Vespre. Diu Gavaldà que desplegar el repertori així és emular la vida del personatge de Benjamin Button al relat de Scott Fitzgerald, que any rere any es feia més jove. Tanmateix, aquest camí de la paciència rítmica a l’empenta juvenil, que podria ser una manera més o menys enginyosa d’endreçar les cançons, guanya matisos perquè és un recorregut fet amb la consciència del present, i per tant amb poca rebolcada en la nostàlgia: som el que som perquè érem allò, però ja no pretenem ser allò. O com va admetre Gavaldà abans de Massa jove per fer-me gran: "Aquesta cançó és autoirònica, perquè té collons cantar-la amb 57 anys".

Modulant bé el carisma (al segon tema ja tenia el públic movent els braços a les cadires com en una classe d'aquagym) i sobreposant-se a un inici d’actuació en què la veu no era tan a lloc com havia de ser-hi, Gavaldà va conduir el sextet de directe per diferents maneres de reviure les vides d’Els Pets: la de l’energia elèctrica del disc L’àrea petita; la del pop d’alè clàssic a la manera de Burt Bacharach de Com anar al cel i tornar i la del pop majúscul d’Agost, la cançó de cançons; la del folk-rock a l'americana de Massa jove per fer-me gran, Núria i Està plovent; la de la infantesa perduda de Pantalons curts i els genolls pelats, que perdent el groove dels 90 guanya ara múscul rock amb el guitarrista Vidal Soler homenatjant els Who; la del pop que rumbejava de S’ha acabat, i la d’aquells Pets de petroquímica, avellanes a la baixa i xeringues per tot arreu que no es van permetre ser romàntics quan eren joves. I també la dels que proclamaven Jo vull ser rei "quan no estava de moda enfotre-se’n del campechano". Ho va recordar Gavaldà mirant el Palau Reial de Pedralbes: "Diuen que és un Airbnb, que el lloguen i que hi ha un fantasma que s’hi amaga... Una cosa prou trista, i la paguen entre tots". Llarga vida a Els Pets, una història encara ben viva.