ENVIAT ESPECIAL A CANESEl cinema de David Cronenberg sempre ha estat un lloc interessant per visitar, però no per quedar-s'hi. Aquesta sensació s'ageganta a Cosmopolis , un dels films més esperats d'aquest Festival de Canes. El cineasta posa punt i a part al classicisme narratiu dels seus últims films -des d'Una història de violència fins a Un mètode perillós - i vira cap a la radicalitat provocadora de treballs precedents com Crash i L'esmorzar nu , uns títols amb què Cosmopolis completaria una trilogia d'adaptacions literàries teòricament impossibles.
El punt de partida és aquí la novel·la homònima de Don DeLillo, que Cronenberg adapta amb una fidelitat -"Com si fos una cançó de Bob Dylan, modifiquem coses de l'estructura però no de la lletra", deia- que ha impressionat el mateix autor del llibre, que es rendia ahir al cineasta.
L'excusa argumental és el viatge en limusina de punta a punta de Manhattan que fa un jove tauró de les finances per tallar-se els cabells. Abans d'aconseguir-ho, ensopegarà amb una manifestació d'antisistemes disfressats d'homes-rata, es reunirà amb un seguit d'assessors, practicarà el sexe amb un parell de dones, farà els tres àpats amb la seva esposa i serà examinat per un metge que li farà un tacte rectal. I quasi tot sense sortir de la limusina.
Perquè no hi hagi dubtes, Cronenberg posa sobre la taula les seves intencions utilitzant als crèdits inicials una pintura de Pollock i una de Rothko als finals. Les escenes de Cosmopolis conformen un quadre impressionista a través d'uns diàlegs -aquí es parla més que en un film de Rohmer- que penetren en la psicologia dels personatges al mateix temps que sobrevolen conceptes com la mort, el sexe, el futur, el poder i l'economia.
Si a Un mètode perillós Cronenberg documentava l'esfondrament de l'estructura patriarcal i repressora del segle XIX, aquí la repressió és d'ordre econòmic. El diagnòstic terminal de la societat neocapitalista de Cosmopolis és particularment oportú. DeLillo anticipava la revolta ciutadana i el col·lapse financer amb una dècada d'antelació, de manera que la pel·lícula és d'una contemporaneïtat absoluta. "Va ser molt estrany. Mentre filmaven va sorgir el moviment Ocupa Wall Street. Era com si estiguéssim rodant un documental. Però va ser accidental".
Cosmopolis és una experiència tan fascinant com a estones confusa, que demana veure-la més d'una vegada per penetrar en el seu mapa de significats. L'avantatge és que a Cronenberg no li falla el pols narratiu, d'una intensitat magnètica. Potser no és el film més fàcil ni el més perfecte, però revela un artista encara coherent, desafiant i insubornable.
El morbo per saber com encaixaria l'ídol de la saga Crepuscle en el malaltís univers cronenbergià es resol de seguida. El cineasta sotmet Robert Pattinson a un procés de deshumanització i apatia emocional en què el seu fràgil carisma funciona com a mirall de la buidor del protagonista. La pel·lícula serà una prova de foc per a moltes de les fans adolescents de l'actor, no només per l'hermetisme i l'exigència de la proposta, sinó veient com la cara de Pattinson es retorça de dolor (o plaer) mentre un metge li examina el recte.
Fatalitat russa
El rus Sergei Loznitza, que l'any passat va presentar l'embogida i imprevisible My joy a Canes -després passaria pel Festival de Sitges-, tornava al certamen amb In the fog , l'adaptació d'una novel·la homònima de Vasili Bykov sobre la indefensió de l'individu en el context d'una guerra. Els boscos de la Bielorússia ocupada pels nazis són l'escenari d'una història que entrelliga els destins de tres homes, dos milicians i un civil sospitós de col·laboracionisme. Loznitza imprimeix a la història un dramatisme asfixiant que pesa com una llosa. Cine d'autor de tall conservador, parsimoniós, sense floritures, però incontestable.