'Freud': vals de sang vienès
La sèrie de Netflix situa el jove Sigmund més a prop de l'ocultisme que de la psicoanàlisi
'Freud'
De Marvin Kren, Stefan Brunner i Benjamin Hessler per a Netflix
Com l'H.G. Wells que a la pel·lícula Els passatgers del temps (1979) utilitzava la màquina de la seva invenció per perseguir Jack l'Esbudellador fins al segle XX o com el president dels Estats Units que atrapa xucla-sangs a Abraham Lincoln: caçador de vampirs (2012), el Sigmund Freud de la sèrie homònima acabada d'estrenar a Netflix és un personatge històric movent-se en un univers de fantasia. El jove Sigmund d'aquesta producció austríaco-alemanya es troba en un moment crucial de la seva carrera, quan esbossa la teoria que canviarà el pensament del segle XX. Però per ara els seus mestres, aferrats a una hermenèutica racional i positivista, escolten escèptics aquestes idees delirants sobre que alguns mals com la histèria ni són inventats ni deriven de causes fisiològiques, sinó que tenen les arrels en traumes estancats a l'inconscient.
Freud s'esbargeix amb el seu col·lega Arthur Schnitzler en unes nits vieneses de disbauxa sexual i entrega narcòtica que aquest neuròleg, novel·lista i dramaturg no tardarà a plasmar en alguns títols imprescindibles de la literatura moderna com ara Història somiada o La ronda. Les escapades nocturnes dels dos metges comprenen una sessió d'espiritisme oferta per uns aristòcrates hongaresos decadents que obrirà les portes als diferents misteris de la sèrie.
A priori semblaria que una defensa de la psicoanàlisi passa per reivindicar-ne el vessant científic tot distanciant-la de qualsevol ombra d'esoterisme. Freud opta per la posició contrària. La sèrie endinsa el protagonista (un Robert Finster digne d'obsessionar-s'hi) en una trama fantàstica en la qual se les ha de veure amb un complot d'hongaresos assedegats de venjança que utilitzen la hipnosi per controlar les forces del mal i destruir l'imperi austríac des de dins. Freud, per tant, es troba més a prop del serial pulp que de la reconstrucció històrica tradicional. I l'opció, si no ens posem llepafils amb el rigor científic de tot plegat, acaba tenint la seva gràcia.
Molt acurada en la reconstrucció de l'època, la sèrie podria ser una mena de Penny Dreadful a la vienesa, un recull dels imaginaris i trames criminals i dramàtiques típiques d'aquells anys: el policia de classe baixa (magnífic Georg Friedrich) que s'enfronta amb tota la dignitat a l'aristòcrata absolutista amb qui ha coincidit a la guerra, la fascinació tant del tombant del segle XIX al XX per l'espiritisme, o el concepte del malvat com un controlador de ments que també pobla bona part del cinema alemany d'entreguerres, d'El gabinet del doctor Caligari a Mabuse. Els creadors de Freud, Marvin Kren, Stefan Brunner i Benjamin Hessler, resulten coherents amb certa base de la psicoanàlisi en introduir una visió desinhibida de la sexualitat, les drogues i els banys de sang, fins al punt que una de les seqüències que més s'han de celebrar és la variant carnisseria de la típica gala imperial de valsos vienesos. També presenten els diversos personatges a través dels traumes del passat que els turmenten.
La relació de Sigmund Freud amb una mèdium, l'atractiva Fleur Salomé (Ella Rumpf), que desencadena el seu “allò”, i la incursió en l'ocult semblen situar el metge en la posició de seguretat per defensar les seves teories. Si el vincle entre l'inconscient i els fenòmens paranormals és qüestionable, en canvi resulta molt reivindicable la tesi final d'aquesta ficció de Netflix: entendre la psicoanàlisi no només com una teràpia d'alliberament individual sinó també com una filosofia de vocació social que contribuiria a acabar amb el sistema de pensament de l'Antic Règim.
