'Pure': quan el cap se t'omple de 'spam' porno

'Pure'

Kirstie Swain per a Channel 4. En emissió a Filmin

“No soc jo, és el meu desordre”, es repeteix la Marnie (Charly Clive) quan el cervell li queda bloquejat per un bombardeig d'imatges eròtiques inspirades per la més prosaica de les quotidianitats. Les escenes sexuals que emergeixen al cap de la protagonista de Pure podrien considerar-se estimulants, divertides, transgressores o pertorbadores; però per la seva forma de manifestar-se, intrusiva, agressiva i assetjadora, no tenen res a veure amb la fantasia a l'ús. Per a la Marnie, les instantànies explícites que envaeixen la seva ment cada cop que coneix algú o es troba en una situació que li provoca neguit no tenen res de plaent ni responen a una expressió mental de la seva sexualitat. Són un spam porno enutjós que no la deixa viure amb tranquil·litat. Quan tot plegat li passa enmig del discurs de celebració de l'aniversari de noces dels seus pares, la Marnie decideix que és hora de deixar el poble escocès on viu i marxar cap a Londres, per començar de nou i trobar-se a ella mateixa.

Pure, la minisèrie britànica basada en el llibre autobiogràfic homònim en què Rose Cartwright narra la seva experiència amb el trastorn obsessiu compulsiu pur, s'ajusta així a les narratives de tantes comèdies dramàtiques juvenils al voltant d'un protagonista que aterra a la gran ciutat per reformular la seva vida. Malgrat que tan bon punt la Marnie arriba a Londres es repeteix aquella idea que a la capital anglesa ningú no es preocupa per tu, motiu per sentir-t'hi lliure però també molt sol, ella sembla tenir molta sort.

La noia coneix gent que s'amoïna pel seu estat des del primer dia, aconsegueix una feina de becària (vaja, sense cobrar) en una revista digital moderna, amics que l'escolten, que li donen un cop de mà i que fins i tot s'intueixen com a possibles pretendents, una companya que l'acull al seu pis i li ofereix ajuda... Tot plegat, afegit al to confessional i al registre pròxim a la dramèdia indie i a la comèdia romàntica britànica, fa fàcil la connexió amb les tribulacions de la protagonista, malgrat que el seu trastorn sigui molt específic. La confusió emocional que transmet la Marnie en alguns moments no resulta tan estranya a tota una generació de joves.

La dificultat del diagnòstic

La sèrie incideix en un altre assumpte: aconseguir un bon diagnòstic en el cas d'aquest tipus de TOC no és fàcil. El trastorn obsessiu compulsiu pur no es manifesta, com els més coneguts, de forma física, sinó que es concentra en l'àmbit mental. La protagonista es troba que tant ella mateixa com la majoria del seu entorn associen el TOC a comportaments com la neteja compulsiva de les mans o la mania per l'ordre, actituds que ella no presenta. Els primers experts interpreten l'allau de pensaments sexuals intrusius que viu com alguna forma d'addicció o una orientació sexual no assumida. De manera que la sèrie també vol fer la seva part de pedagogia pel que fa al TOC pur.

El que no dosifica tan bé Pure és la dosi d'autoindulgència del personatge principal quan fa mal a la gent del seu entorn. D'acord que la Marnie pateix un estrès sobrevingut que li provoca reaccions involuntàries, però això no justifica que no li importi ferir la seva amiga de tota la vida, la companya de pis o la col·lega que li aconsegueix feina. De vegades resulta sorprenent la facilitat amb què tothom li perdona tot a la Marnie, una persona que, com ella mateixa reivindicaria, és molt més que el seu trastorn.