'22 de juliol': ¿una sèrie pot catalitzar el trauma de tot un país?

'22 de juliol'

Sara Johnsen i Pål Sletaune per a la NRK1. En emissió en VOSC a Filmin

“¿Un noi de casa bona d'Oslo?”, exclama escèptic un periodista. Som al juliol del 2011, i Noruega s'ha vist trasbalsada pels pitjors atemptats terroristes de la seva història. Després que una bomba al centre de la capital deixés vuit morts, un atacant ha assassinat 69 joves a l'escola d'estiu del Partit Laborista a l'illa d'Utoya. A la redacció de l'Aftenposten comença a concretar-se la identitat del criminal. I no respon al perfil que molts esperaven. A 22 de juliol, la minisèrie de la televisió pública noruega sobre el pitjor trauma que ha viscut el país en les últimes dècades, es parla d'Anders Behring Breivik, el terrorista d'ultradreta responsable de la massacre. Però no se li atorga cap protagonisme, ni una mínima trama secundària. Una opció narrativa que té molt de posicionament polític. Es tracta de desactivar el poder i la visibilitat que Breivik creia que s'atorgava amb el seu acte. De fet, tota la sèrie s'aproxima a la massacre d'Utoya de manera circular i no pas frontal. En lloc de reconstruir els esdeveniments a l'illa, es ressegueixen els fets precedents i la ressonància posterior en la societat noruega a través de diferents personatges, tots ells representatius d'institucions clau de l'estat del benestar: la premsa, la policia, la sanitat i l'educació.

Els creadors Sara Johnsen i Pål Sletaune han citat The wire com a referència evident en l'estructura de la sèrie. Però 22 de juliol també ens recorda com en el model de ficció escandinau, forjat sobretot per títols danesos com The killing i Borgen, sempre es qüestiona l'estat de salut de la mateixa democràcia. 22 de juliol no és complaent amb la societat noruega. La sèrie arrenca amb la denúncia de la política de retallades en la sanitat pública que per poc deixa els hospitals sense la infraestructura per atendre les víctimes dels atemptats. I sobretot posa la lupa en l'actuació policial. Els cossos de seguretat van reaccionar tard i malament. Potser per la inèrcia cofoista de creure que una massacre així no podia tenir lloc en un país en aparença modèlic. La sèrie, a més, acaba recordant que la violència de la ultradreta segueix viva al país, i que les seves víctimes ho són també molts cops d'un sistema que les margina més que les protegeix.

Les escenes a la redacció de l'Aftenposten recullen uns debats apassionants sobre on cal posar l'accent quan s'informa sobre un atemptat terrorista d'aquest calibre. ¿Centrar-se en els errors de l'actuació policial comporta oblidar el culpable últim dels fets? Si parlem de l'assassí, què és més tabú? ¿Recordar una infància desgraciada per culpa d'una mala mare o constatar la popularitat de certes idees d'ultradreta? O, dit d'una altra manera, ¿un terrorista s'ha d'analitzar des del vessant psiquiàtric o des del polític? Potser des de tots dos?

22 de juliol fa palesa la necessitat de narratives complexes (que no complicades) en aquests casos i demostra com el format serial resulta una bona solució. Tampoc oblida plasmar com el dolor dels atemptats es va estendre a tots i cadascun dels noruecs. I ho mostra igualment a través del món laboral: el noi que acaba d'entrar a treballar a una funerària i queda aclaparat per la dimensió de la tragèdia, la mestra que es troba amb el germà d'una víctima a la classe, el policia que entoma que aquell veí amb barca d'Utoya que va córrer a salvar víctimes l'enviï a la merda... El sisè i últim episodi conclou amb una de les constants del cinema polític antifeixista: res de quedar-se amb triomfs o derrotes, la lluita és quotidiana i sempre continua.