'Cosmética del enemigo', de Kike Maíllo: una exploració dels nostres dimonis interiors amb segell català

'Cosmética del enemigo'

3,5 estrelles

Direcció: Kike Maíllo. Guió: Cristina Clemente, Kike Maíllo i Fernando Navarro, a partir de la novel·la d'Amélie Nothomb. 89 minuts. Espanya, França i Alemanya (2019). Amb Tomasz Kot, Athena Strates i Marta Nieto. Disponible a Filmin des del 29 de gener.

Estrenada al Festival de Sitges del 2020, la nova pel·lícula del barceloní Kike Maíllo, que ara arriba a la plataforma Filmin, adapta amb respectuosa llibertat la novel·la homònima de la belga Amélie Nothomb, en què la trobada aparentment casual entre dos individus desencadenava una espiral de sinistres revelacions sobre un passat d’anhels malaltissos i agressions criminals. Un joc d’alè hitchcockià que, en el salt a la pantalla, es beneficia de l’aposta per canviar el sexe i l’edat d’un dels dos protagonistes. Així, l’enfrontament igualitari i sec entre dos homes madurs es transforma en un pols intergeneracional i impetuós entre un arquitecte pagat de si mateix i una jove holandesa (errant). Una variació que, paradoxalment, distancia la història del fenomen de la violència de gènere i expandeix la reflexió sobre la psicosi romàntica i el sentiment de culpa.

Més enllà de la intemporalitat dels seus temes, Cosmética del enemigo esdevé una obra plenament contemporània. La seqüència de títols de crèdit inicial –en què la imatge aèria d’una ciutat es transforma, via efectes digitals, en una massa escumosa de la qual emergeix un esquelet humà– fa pensar en el cinema de David Fincher i la seva dissecció de les neurosis del món modern; mentre que els signes de violència que es manifesten en una maqueta en miniatura d’un aeroport –l’escenari principal del film– remeten tant al terror d’Hereditary d’Ari Aster com a l’univers de Charlie Kaufman i els seus jocs amb les subjectivitats entrecreuades. Un esperit contemporani que també es fa palès en la incontinència audiovisual d’un thriller psicològic que es decanta per l'exuberància plàstica, una opció que porta el director d’Eva (2011) i Toro (2016) a postular-se com a hereu de Brian de Palma, l’etern renovador dels mites de la femme fatale i l’heroi tràgic.