'El ventre del mar': Agustí Villaronga s'endinsa en la història brutal del naufragi del rai de 'La Medusa'
Pocs artistes com el cineasta mallorquí assoleixen una obra alhora poètica, política i dramàtica, d'una bellesa fosca i pertorbadora
'El ventre del mar'
(4 estrelles)
Direcci i guió: Agustí Villaronga, a partir d'una novel·la d'Alessandro Baricco. 75 minuts. Espanya (2021). Amb Roger Casamajor, Òscar Kapoya, Mumi Diallo i Armando Buika. Estrena als cinemes el 12 de novembre.
Amb El rai de la Medusa, Théodore Géricault transporta l'espectador a un territori poc habitual a la pintura de l'època, el que desvela el costat sinistre de la idea imperant de civilització. A El ventre del mar, Agustí Villaronga parteix del mateix fet històric que va inspirar l'artista romàntic però a partir de l'aproximació literària que en va fer Alessandro Baricco a la novel·la Oceà. L'enfrontament en un judici entre dos supervivents de La Medusa, l'oficial mèdic Savigny (Roger Casamajor) i el mariner ras Thomas (Òscar Kapoya), conforma la columna vertebral d'un film sobre la lluita desesperada per la supervivència en què el director mallorquí desplega algunes de les seves principals inquietuds artístiques. La història de La Medusa li proporciona un d'aquells escenaris, com a Tras el cristal (1986) o Pa negre (2010), en què es desvela la dimensió monstruosa de l'ésser humà.
Des de les limitacions d'un rodatge en pandèmia, Villaronga demostra un cop més que és un dels artistes més benvingudament agosarats del país. No és el primer cop que experimenta amb formats a priori més modestos: només cal recordar la seva aproximació heterogènia a l'autor de Carrer Marsala a Miquel Bauçà: poeta invisible (2005). A El ventre del mar, a partir del drama judicial, el director construeix una pel·lícula de múltiples cares. Està travessada per una lectura postcolonial que apel·la al present, de fet la interpretació és tan clara que no calia fer-la explícita. Conté múltiples fugues evocadores que recullen l'expressió febril, turmentada, salvatge dels seus protagonistes, amb homenatge a l'erotisme oníric de Fellini inclòs. Celebra un dir de la llengua de clar deix dramatúrgic que l'allunya de l'empobriment que pateix en altres formats audiovisuals. I plasma des d'una poètica avantguardista aquella bellesa, aquell poder d'atracció amb embafador regust de mort de la mar.