'Última noche en el Soho': Anya Taylor-Joy és un espectre que ens adverteix dels perills de la nostàlgia

Última noche en el Soho'

(3,5 estrelles)

Direcció: Edgar Wright. Guió: Edgar Wright i Krysty Wilson-Cairns. 116 minuts. Regne Unit (2021). Amb Thomasin McKenzie, Anya Taylor-Joy, Matt Smith i Diana Rigg. Estrena als cinemes el 19 de novembre.

Poques coses tan excitants veurem aquest any com la primera hora d'Última noche en el Soho, la primera incursió en els dominis dels anhels i les pors femenines d’un cineasta, Edgar Wright, fins ara conegut pel seu retrat còmic de les neures i fraternitats masculines, un motiu sublimat a Benvinguts a la fi del món. Fent tàndem en el guió amb Krysty Wilson-Cairns, Wright ens presenta l’Eloise, una jove il·lusionada per arribar a Londres a estudiar moda, tot i que la ciutat i l’estètica que ella idolatra és la d’una època que no ha viscut: la del Swinging London. Una nit troba una inesperada porta d’entrada al temps passat quan, en somnis, s’emmiralla en les peripècies de la Sandie, una noia (imaginària?) que vol fer-se un lloc com a cantant a la capital britànica durant els seixanta. L’encís, un conte de fades amb príncep blau inclòs, es va revelant progressivament tèrbol, fins que el destí tràgic de la Sandie impregna el present de l’Eloise, convertida en paranoica detectiu d’un crim comès sis dècades enrere.

Wright posa en escena la complicitat en l'espai-temps entre l’Eloise i la Sandie (Thomasin McKenzie i Anya Taylor-Joy, perfectament simbiòtiques) com si estigués filmant una versió (encara més) pop de les vides paral·leles que imaginava Jacques Rivette. Un laberint d’ombres sobre el fet mateix de mirar i quedar captivat per una història, on el director treu el seu millor pols coreogràfic i abracadabrant, alhora que ret homenatge als seus ancestres a través de presències icòniques com les de Terence Stamp, Rita Tushingam i, sobretot, Diana Rigg, a qui regala un gran comiat (és l’última pel·lícula on va participar l’actriu, morta el 2020). Però arriba un moment en què Última noche en el Soho posa massa elements en joc, fins i tot per a un malabarista dionisíac com Wright, que acaba entrebancant-se amb els matisos narratius (i morals) del seu gran i, a estones, brillant artifici a propòsit dels paranys de sentir-se fascinat per la nostàlgia d’un temps en què, potser, l’únic millor era la música.