'El rei de la fi del món': un 'biopic' decebedor sobre un personatge fascinant

'El rei de la fi del món'

(2 estrelles)

Direcció: Michael Haussman. Guió: Rob Allyn. 104 minuts. Estats Units, Regne Unit, Xina i Malàisia (2021). Amb Jonathan Rhys Meyers, Dominic Monaghan i Josie Ho. Estrena als cinemes el 27 d'agost.

El 1842 James Brooke, un dels nombrosos aventurers (o, més aviat, vividors) que van sorgir de l'Anglaterra victoriana, va aconseguir convertir-se en rajà de Sarawak, un extens territori al nord de Borneo. La increïble història d'aquest oficial britànic convertit en insòlit rajà blanc ha sigut font constant d'inspiració literària: L'home que va poder regnar, de Rudyard Kipling, i Lord Jim, de Joseph Conrad, tenen al centre personatges basats, de manera més o menys directa, en ell. Aquests il·lustres precedents no semblen haver influït en El rei de la fi del món, un biopic irregular i confús que no té l'alè aventurer del relat de Kipling –que la pel·lícula homònima de John Huston sí que va capturar– ni la complexitat psicològica de la novel·la de Conrad. Emparat en uns bells paisatges i una vistosa fotografia, el film sembla compensar la falta d'idees amb una esbalaïdora capacitat per a la mimesi; Haussman afusella sense parar (i sense vergonya) el Malick de La fina línia vermella i El nou món i s'atreveix a reproduir una de les seqüències icòniques d'Apocalypse now, convertint Jonathan Rhys Meyers en un improbable Coronel Kurtz. L’actor encarna, amb la seva habitual excessiva intensitat, un personatge més-gran-que-la-vida davant el qual el film es rendeix sense embuts. La descripció, mancada de matisos, d'aquest "bon governant", l'acosta perillosament a l’arquetip de "salvador blanc" i allunya la pel·lícula de la possibilitat de dir alguna cosa significativa sobre els efectes devastadors de la colonització i de la pretesa tasca "civilitzadora" de les potències occidentals.