'Era a casa, però...', una faula fascinant sobre la incomunicació i l’existència

'Era a casa, però...'

4 estrelles

Direcció i guió: Angela Schanelec. 105 minuts. Alemanya i Sèrbia (2019). Amb Thorbjörn Björnsson, Esther Buss i Martin Clausen. Estrena als cinemes el 4 de setembre.

Era a casa, però..., el nou film de l’alemanya Angela Schanelec, és un misteri fascinant que planteja molts interrogants a partir d’una història de mínims i que, al mateix temps, evoca tantíssimes coses que cada imatge sembla un desafiament. El pròleg, una seqüència que segueix un gos perseguint un conill que de seguida dorm sota la calor d’un ruc, lliga amb la tradició de faula que vincula animals amb històries morals. D’altra banda, el seu títol és una referència explícita a la pel·lícula de Yasujiro Ozu He nascut, però... (1932), sobre dos nois que descobreixen el món dels adults després de decebre’s amb el seu pare, i per un moment fa la sensació que Schanelec recrea el sentiment que aborda el treball del japonès. Perquè la trama d’Era a casa, però… ens parla de la quotidianitat d’una dona a partir del moment en què el seu fill gran torna a casa després d’estar desaparegut durant una setmana. Un llargmetratge qualsevol s’hauria interessat en la recerca del noi o l’angoixa de la mare, però la cineasta alemanya prefereix prendre aquesta història en el moment en què tot torna, a priori, a la normalitat: la protagonista es compra una bici però acaba retornant-la, el fill gran assaja Hamlet, de Shakespeare, els professors lluiten contra un cert desànim. Tot salta d’un moment a l’altre amb una precisió el·líptica desconcertant i amb una bellesa bressoniana que, literalment, hipnotitza.