Un Tennessee Williams tropical però cuinat a baixa temperatura al TNC

'La nit de la iguana'

Teatre Nacional. Sala Gran. Fins al 28 de març

La nit de la iguana va suposar l’últim gran èxit de Tennessee Williams, en bona part sostingut per la versió cinematogràfica que va dirigir John Huston amb Ava Gardner i Richard Burton el 1964. L’obra, reescrita diverses vegades, va ser estrenada al teatre el 1961 per Bette Davis, Allan Webb, Margaret Leighton i Patrick O'Neal i, segons Williams escriu a les seves memòries, era el punt d’inflexió cap a una nova manera d’escriure que lamentablement no va assolir el reconeixement dels drames anteriors.

Els personatges de l’obra estan lligats a les seves existències com la iguana del títol ho està a la terrassa de l'Hotel Cabo Verde. I ells, com ella, volen lliurar-se del seu destí, que està relligat, esclar, al seu passat. Tots busquen alguna cosa o algú en qui creure, però no desesperen i segueixen lluitant, com la iguana. El lasciu reverend Shannon (excel·lent Joan Carreras), expulsat del paradís religiós després de qualificar Déu de senil i reconvertit en guia turístic d’una agència de segona, recala a l'hotel dels seus amics Fred i Maxine (desaprofitada Nora Navas) amb un grup de mestres nord-americans. Mort el Fred, la Maxine s’ha lliurat al sexe desacomplexat amb els servents i veu en el Shannon un possible company de jocs tot superant la rivalitat de la casta Hannah (magnífica Màrcia Cisteró).

Si bé l’obra gira al voltant del Shannon, els personatges més interessants perquè representen el desemparament de l’art, i més en l'actualitat, són la citada Hannah, una dibuixant, i el seu avi, un poeta cec (Lluís Soler), que roden pel món venent retrats i versos recitats a les places dels pobles i els menjadors dels hotels. I és en els diàlegs entre el Shannon i la Hannah on hi ha els millors moments d’una funció ben dirigida al TNC per Carlota Subirós pel que fa als intèrprets, però sense la temperatura passional i la tensió sexual que es deriva de les relacions.

Subirós subverteix formalment el realisme tant en l’espai escènic (els testos amb les plantes tropicals) com amb la maquinària teatral de la tempesta; i, tot seguint un relat de Williams de les citades memòries, inclou un trio de turistes alemanys filonazis com a context històric que no aporten res al drama i que, com el moviment general dels secundaris, refreden el clímax de l'espectacle.