'La directora': la minisèrie de Netflix sobre la cultura de la cancel·lació

'La directora'

Amanda Peet i Annie Julia Wyman per a Netflix. En emissió a Netflix

"No desmuntarem la casa de l'amo amb les eines de l'amo". En una classe a la fictícia universitat de Pembroke, la professora de lletres Kim Ji-Yoon, encarnada per Sandra Oh, convida els alumnes a contextualitzar la famosa frase d'Audre Lorde. La invitació se li gira en contra perquè els estudiants estan en peu de guerra contra la docent i també cap del departament per un escàndol que envolta un altre professor, Bill Dobson (Jay Duplass), el de literatura moderna. En una altra classe, Dobson va aixecar el braç fent la salutació nazi per il·lustrar de forma paròdica el context de l'Europa de la Segona Guerra Mundial. Però el seu gest, enregistrat amb mòbil pels joves i viralitzat per les xarxes, s'interpreta com a apologia del nazisme i provoca una escalada de reaccions: no es pot tolerar un antisemita al campus, cal fer-lo fora immediatament, quin ultratge... Kim intenta apaivagar els ànims i trobar una solució raonada al conflicte, sense gaire sort.

La directora és una minisèrie creada per la també actriu Amanda Peet i Annie Julia Wyman que reflecteix amb prou encert les noves dinàmiques a què s'enfronten els campus universitaris als Estats Units. Abans que res, posa en relleu l'abisme generacional entre una colla de catedràtics veterans que cobren sous ara mateix inconcebibles a la universitat però no atrauen alumnes a les seves classes sobre Herman Melville o Geoffrey Chaucer. No és que els estudiants ja no s'interessin per aquests clàssics de la literatura anglosaxona, sinó que no connecten amb uns mètodes d'ensenyament de la vella escola que a més obvien les seves inquietuds pel que fa a qüestions com el feminisme o el racisme.

Aquest és l'escenari que es troba Kim, la primera dona d'origen asiàtic que arriba a aquest càrrec. Més enllà de reflectir l'anomenada cultura de la cancel·lació com una inèrcia inevitable als campus que s'ha de saber trampejar, la sèrie sobretot l'encerta a l'hora de mostrar com funciona ara mateix un càrrec com el que ocupa la protagonista. Tampoc és casualitat que una dona d'una minoria cultural esdevingui cap del seu departament en una era en què les noves generacions no accepten les clàssiques figures d'autoritat, i els vells no accepten gaire bé que els manin. Fer de directora de departament atorga poc poder i moltes preocupacions. És una figura mai prou ponderada en qualsevol institució democràtica: la persona que s'encarrega que tot segueixi funcionant sense bastons a les rodes, la que apaga focs i evita incendis, la que és capaç d'equilibrar demandes dels de dalt i dels de baix, drets dels d'aquí i necessitats dels d'allà. La que treballa a la universitat però amb prou feines té temps de fer classes o desenvolupar recerca. La que intenta promocionar les seves col·legues infravalorades mentre els seus caps la pressionen perquè fitxi estrelles com David Duchovny (sí, el d'Expedient X, especialista, també en el món real, en Samuel Beckett)...

La sèrie, tanmateix, no vol que arribi la sang al riu i intenta compensar la complexitat de l'escenari que dibuixa amb un registre humorístic de vegades un pèl forçat. Si el perfil del personatge de la Kim és d'allò més oportú, en canvi no s'entén gaire el rol que hi juga Dobson, el típic escriptor de culte blanc i de mitjana edat que sempre ho ha tingut fàcil a la vida i que aquí, en lloc de posar-se en qüestió, es mostra un altre cop com un ésser adorable a qui defensar i de qui enamorar-se. Sense aquest component de comèdia romàntica, La directora hauria tingut encara més força.