LaMov s'endinsa en els límits tècnics i expressius de la dansa a 'Tempus fugit'
Víctor Jiménez recull el testimoni dels seus mestres i no dona treva als seus ballarins
LaMov: 'Tempus fugit'
Centre Cultural Terrassa. 27 de febrer del 2021
Amb una energia, tècnica i vitalitat admirables es va presentar dissabte al Centre Cultural Terrassa la companyia LaMov amb el seu espectacle en gira, Tempus fugit, coreografiat per Víctor Jiménez i estrenat a Saragossa el juny del 2019. Fundada el 2008 a Saragossa sota la direcció de Jiménez, exballarí principal del Ballet de Víctor Ullate, del Béjart Ballet Lausanne i del Ballet de l'Òpera de Lió, LaMov ha estrenat més d'una dotzena d'espectacles de diferents coreògrafs nacionals i internacionals, com ara un homenatge a Luis Buñuel, l'exitosa Ventafocs que es va veure en aquest mateix escenari l'any 2015 i la seva última producció, Lago, un innovador Llac dels cignes estrenat fa tot just quatre mesos i que esperem poder veure a Catalunya.
Amb una il·luminació acurada i una escenografia que juga amb uns grans pèndols que marquen el pas del temps, l'obra és un viatge per la vida resseguint les Quatre estacions de Vivaldi reescrites per Max Richter, amb aportacions de Jorge Sarnago. Aquesta simbiosi entre joventut i música electrònica aporta un plus d'autenticitat i de potència energètica que convenç des del primer moment. Víctor Jiménez recull el testimoni dels seus mestres i no dona treva als seus ballarins. Amb una aposta clara per les línies pures de la dansa neoclàssica, el coreògraf busca l'elegància en cada moviment. Ho demostra en la primera escena, d'una plasticitat corprenedora, amb una meravellosa ballarina a contrallum d'un sol immens movent-se a càmera lenta amb un domini del cos increïble, entre l'equilibri infinit, unes cames llarguíssimes i un cos sinuós d'una bellesa salvatge.
Durant l'hora següent, en una peça coral, però també amb solos i passos a dos, el coreògraf requereix als seus ballarins moviments trepidants, dinàmics i exigents que, malgrat la dificultat, compleixen amb una tècnica impecable. Els cossos es deixen dur per la música en moments juganers, lleugers i gairebé infantils al principi per evolucionar cap a formes més madures i dramàtiques a mesura que passa el temps, fins a l'escena final, on despulla l'escenari deixant les barres dels focus a la vista en un pas a dos ja tràgic, on la mort marca com el temps fuig.
