'Domino', un De Palma de perfil baix i producció accidentada

Direcció: Brian de Palma. Guió: Petter Skavlan. 89 minuts. Dinamarca, França, Bèlgica, Itàlia, Països Baixos, Estats Units i Regne Unit (2019). Amb Nikolaj Coster-Waldau, Carice van Houten, Eriq Ebouaney i Guy Pearce.

A Los abrazos rotos, Pedro Almodóvar va plasmar el que deu ser el pitjor malson d’un cineasta: al descobrir que el director de cinema a qui està finançant té una aventura amb la seva esposa, un milionari ordeix una venjança personal que culmina amb el sabotatge del projecte cinematogràfic: munta les preses més desastroses i destrempades per estrenar una pel·lícula esguerrada i humiliant per a tots els implicats. Resulta temptador imaginar unes circumstàncies similars per a Domino; una conspiració de productors maquiavèl·lics, entestats a arrabassar el film encara nonat de les mans de Brian de Palma i potinejar-lo fins a expulsar tota traça d’identitat del firmant de Carrie i deixar l’obra resultant en un thriller de perfil baix, imatges ensopides i narrativa confusa, en què fins i tot la música de Pino Donaggio sembla sonar de manera arbitrària.

I això és més o menys el que va passar, si hem de fer cas de les declaracions del director, que mai s’havia desentès amb tanta vehemència d’una producció com en aquest cas, malgrat haver sofert intromissions desagradables i notòries en ocasions anteriors. Però aquest despit ofereix una impressió parcial i incompleta, ja que Domino sempre va ser un projecte d’encàrrec, que De Palma va acceptar bé per necessitat, bé per avorriment. O, senzillament, perquè aquesta història d’un policia que vol venjar la mort del seu company a mans d’un terrorista islàmic, en què tothom sembla jugar a dues bandes i en què els interessos nacionals es confonen amb la retribució individual, li servia un llenç en blanc on tornar a posar en escena els recaragolats jocs de mirades que defineixen la seva filmografia, aplicats a un relat deslocalitzat, en què el pes dramàtic es dilueix en diversos actors i les pantalles es multipliquen mitjançant drons i càmeres microscòpiques.

Com a mínim a les primeres escenes nocturnes, atapeïdes de primers plans exagerats i de llums vermelloses que permeten al director de fotografia José Luis Alcaine albirar una certa expressivitat, el regust depalmià es manifesta en idees com ara disposar tota una escena sensual al voltant d’un zoom impassible que s’acaba fixant en un únic detall d’attrezzo, o bé empescar-se una persecució en una teulada pel capritx d’acostar-se, un cop més, al vertigen hitchcockià. Però es tracta de minúsculs oasis plaents en un conjunt eixut i sense forma, en el qual l’estil no pot o no vol ser més que una ombra. I si els que estimem el cinema de Brian de Palma busquem excuses i sobreinterpretacions que justifiquin l’existència de Domino, potser és perquè ens dol acceptar el fet que un director que es va distingir pel seu sublim ull voyeurístic hagi arribat al col·lapse de la intimitat de l’era digital amb símptomes evidents de vista cansada.