'Allen v. Farrow': hi ha realment noves proves per acusar Woody Allen d'abús?

'Allen v. Farrow'

De Kirby Dick i Amy Ziering per a HBO. En emissió a HBO España

A finals del 2017, tres anys després d'haver explicat per primer cop en primera persona el presumpte abús sexual que hauria patit del seu pare adoptiu, Woody Allen, Dylan Farrow publicava un nou article amb un títol que suposava tota una interpel·lació, “Per què la revolució del #MeToo ha deixat passar Woody Allen?”. Allen v. Farrow, la docusèrie de quatre episodis que s'acaba d'estrenar a la HBO, insisteix en aquesta idea: ressituar la denúncia de Dylan dins de la narrativa del Me Too, en què no havia encaixat per diverses raons. El cas d'Allen es diferencia en el fet que no va arribar a judici i que no ha sigut objecte de cap altra denúncia, ni tan sols dins de la indústria que ara li fa el buit. El testimoni de Dylan no ha generat que altres dones alcessin la veu per explicar una experiència similar amb Allen, com va passar amb Harvey Weinsten, Bill Cosby o James Toback. Això no implica que Dylan Farrow no estigui sent sincera. Però sí que posa en evidència com en aquest cas, en què només tenim un testimoni contra un altre, ens trobem enmig d'una guerra de relats.

Kirby Dick i Amy Ziering s'encarreguen de revisar tot aquest assumpte sense comptar amb els testimonis clau de Woody Allen, la filla adoptada de Mia i dona d'Allen des del 1997, Soon-Yi Previn, o el també fill adoptat de Mia i Woody, Moses Farrow, que van declinar participar-hi. Com a documental de part, Allen v. Farrow podria entendre's com l'oportunitat per escoltar amb calma la versió de Dylan. Però, com a proposta periodística, la sèrie presenta greus problemes. Perquè lluny de fer la seva feina, els investigadors s'han posat al servei de la història oficial de la família Farrow, sobretot de la de Mia. En aquest aspecte, la sèrie assoleix quotes molt altes de vergonya aliena en segments com l'arrencada del segon episodi, en què la protagonista de La rosa porpra del Caire construeix la seva narrativa com a mare abnegada i modèlica des d'uns paràmetres d'autoidealització més propis de la revista ¡Hola!. Resulta molt incòmode que Dick i Ziergin no matisin aquesta imatge, sobretot perquè a aquestes altures qualsevol espectador sap que no tot era de color de rosa a can Farrow. Només cal llegir el testimoni personal de Moses, que ofereix una visió bastant més sinistra de l'experiència de créixer en aquella casa.

També resulta problemàtic que en un documental sobre els abusos a menors s'exposin vídeos de Soon-Yi quan era petita per reforçar la idea de com era de feliç gràcies a la Mia o, encara més greu, s'especuli al voltant de la seva vida sexual quan encara no havia fet els 18 anys. D'altra banda, difondre les gravacions que va fer Mia de la petita Dylan explicant la presumpta agressió quan l'audiència no disposa dels recursos per interpretar-les de manera adient té un punt d'exhibicionisme gratuït. I resulta igualment trampós que es busqui en la filmografia de Woody Allen presumptes proves de la seva culpabilitat. Està clar que alguns films seus són una bona mostra de com s'han naturalitzat les dinàmiques de poder en parelles amb molta diferència d'edat. Però utilitzar la possible preferència d'Allen per les noies joves, que no pas nenes, tant fora com dins de la pantalla per insinuar una possible pulsió pedòfila és joc brut.

El tercer episodi posa en evidència com als anys noranta Woody Allen encarnava un tipus de figura masculina dins de la indústria del cinema amb prou poder i carisma per decantar les simpaties generals a favor seu. Aquesta és una de les dinàmiques que ha aconseguir revertir el Me Too. Però ara és Ronan Farrow, el fill biològic de Mia i Woody, qui sembla aprofitar la legitimitat atorgada pel fet d'haver sigut un periodista clau en l'exposició del cas Harvey Weinsten per convertir-se en la figura d'autoritat que vol acabar sentenciant quin dels dos relats és el correcte.