Cristina Fernández Cubas: “Els pisos de l’Eixample són un lloc ideal perquè hi aparegui l’horror”

BarcelonaDes de la terrassa del pis on viu Cristina Fernández Cubas (Arenys de Mar, 1945) es veuen desenes d’habitacions d’un pati interior de l’Eixample. “És com La finestra indiscreta de Hitchcock: a l’estiu surto aquí fora i em dedico a observar”, diu. L’autora acaba de guanyar el Premio Nacional de narrativa amb La habitación de Nona (Tusquets), però els seus últims contes, en comptes de mirar cap enfora, són més aviat un exercici d’introspecció, ja sigui construint històries a partir d’una experiència pròpia o a través de personatges inventats, al damunt dels quals plana -gairebé sempre- una amenaça. L’atracció irresistible i inquietant de les narracions de Fernández Cubas està condensada en un detall del menjador de casa seva: al damunt d’un moble hi té un pessebre on, a més de les figures habituals, hi campen tota classe d’animals -entre els quals hi ha dos elefants vinguts de Turquia- i fins i tot un torero. El Nen Jesús i els seus pares estan aixoplugats en una caseta de colors que l’escriptora va portar del Perú, on va passar una temporada als anys 70.

Als seus contes hi abunda la intriga i el misteri.

Sempre m’ha interessat el que no es veu ni està definit, el que no és ni blanc ni negre: el misteri m’ha atret des que era petita. Sempre vaig preguntar el perquè de les coses.

¿L’hem d’imaginar a Arenys interrogant els seus pares?

Els meus germans i jo vam tenir una mainadera que ens explicava històries precioses i molt intrigants. El conte és un gènere tirànic i especial. Sembla que sigui la funda ideal de tot allò misteriós perquè, en un conte, en comptes de fer afirmacions deixes anar suggeriments.

Per què l’ha interessat, el conte?

És un gènere sobre el qual mai ho sabré tot [riu]. Cada cop que n’escric un llibre aprenc alguna cosa.

El seu trajecte va començar el 1980 amb Mi hermana Elba. Des de llavors ha publicat cinc llibres de contes més. També tres novel·les i un llibre de memòries.

Vaig veure clar que el format ideal per a les històries que volia explicar era el conte. Això passava en una època en què era un gènere poc practicat i només tenia prestigi als països anglosaxons i llatinoamericans. Per sort ja no és així: ara hi ha una autèntica legió de contistes, i n’hi ha de molt bons. També hi ha editorials que només publiquen llibres de narracions, com Páginas de Espuma.

Una altra constant dels seus llibres és la irrupció d’elements fantàstics.

Als contes sempre porto els lectors pels camins de la versemblança: a La puerta entreabierta, que vaig publicar amb el pseudònim de Fernanda Kubbs el 2013, vaig voler anar una mica més enllà i empresonar la protagonista dins la bola d’una vident. La vaig fer entrar en una dimensió paral·lela, que era aterridora i alhora interessant.

A La habitación de Nona el lector passa una mica de por.

Sempre n’hi faig passar una mica!

En un dels contes, Hablar con viejas, una dona amb problemes econòmics es troba amb una senyora gran que li demana que l’ajudi a travessar el carrer. Llavors la convida a casa, i allà es troba una doble sorpresa. La primera són uns quants bitllets de 500 euros. La segona no es pot explicar.

Aquest conte va néixer d’una anècdota real. Una vegada vaig ajudar una senyora a travessar el carrer i em va dir que pugés a casa seva. Vaig refusar la seva proposta, però quan vaig arribar a casa vaig voler imaginar què hauria pogut passar... i se’m va acudir un pis que amagava un secret terrible. Els pisos de l’Eixample són un lloc ideal perquè hi aparegui l’horror.

A Interno con figura una escriptora queda impressionada per un petit quadre d’un macchiaioli, Cecioni, on es veu una nena plorant amb el cap recolzat en un llit enorme.

Aquest quadre té una història secreta i vaig voler endevinar-la en un exercici d’invenció. A mi també em va deixar de pedra. Hi ha una gran desproporció entre els elements, entre els quals sobresurt el llit. També hi ha una porta oberta.

La dona sent què diuen un grup de nens que es miren el quadre. Els comentaris d’una nena pèl-roja són terribles. Diu que la figura del quadre s’amaga perquè “sap que volen matar-la”.

Els nens poden ser molt truculents! [Riu.] El meu primer contacte amb la literatura va ser oral: hi havia les històries de la mainadera i les del meu germà. Va ser ell qui em va explicar La caiguda de la casa Usher, d’Edgar Allan Poe. El meu germà dormia en una habitació que era com la cabina d’un vaixell. Si les meves germanes i jo -que érem més petites- ens posàvem malaltes, ens deixaven estar allà. Aprofitàvem per llegir els seus llibres, que eren per a adults.

Els seus contes estudien relacions de tota mena entre germans.

La família hi és molt present, perquè és un microcosmos interessantíssim, i això no vol dir que sigui celestial [riu]. És on es donen totes les passions, les positives i negatives.

Hi ha poques relacions de parella.

És veritat. No ho faig amb premeditació. En canvi, la presència de miralls i la figura del doble són temes recurrents.

També els somnis.

Sí. Em fascinen. Quan dormim travessem la porta d’un altre món i ens hi quedem unes hores. Als somnis tot és possible. Fins i tot els que ja no hi són han tornat i es comporten amb una naturalitat absoluta.