CÒMIC
Cultura24/12/2018

Cristina Daura, de la Massana al ‘New Yorker’

La il·lustradora barcelonina s’obre camí en l’escena internacional sense renunciar a la seva radicalitat

Xavi Serra
i Xavi Serra

BarcelonaQuan era petita, Cristina Daura (Barcelona, 1988) acostumava a reunir-se cada nit amb la família al sofà per mirar una pel·lícula amb els llums apagats. Però a ella li agradava tant dibuixar que encenia un llum de peu per il·luminar el quadern en què anava fent dibuixos de qualsevol cosa mentre mirava la pel·lícula de reüll. Això treia de polleguera el seu germà Xavi -el 50% del duet humorístic Venga Monjas-, que reclamava foscor per al ritual cinèfil. Avui ningú renya Daura per dibuixar: al contrari, se la rifen les millors capçaleres del món i col·labora amb el New York Times i el New Yorker i il·lustra portades per a Penguin i per a revistes com Süddeutsche Zeitung Magazin. A l’estat espanyol, curiosament, la seva presència als diaris i revistes encara és mínima, potser perquè els seus colors llampants i paisatges surrealistes posen nerviosos els directors d’art; però en el món de la música i el còmic el seu grafisme és un referent i ha firmat cartells per a festivals i concerts, i portades de discos com El monstruo de la cueva, de Joe Crepúsculo.

Amb tot, es pren l’èxit amb calma. Només fa quatre anys que va abandonar una feina a mitja jornada per dedicar-se a dibuixar a jornada completa. A l’octubre va fer una exposició a la galeria El Diluvio Universal recopilant els treballs de la seva etapa com a autònoma i la va titular, significativament, Todo bien hasta ahora. “De moment vaig bé, dormo tranquil·la i en tinc per menjar. Però sempre amb l’ull posat en el fracàs eventual”, escrivia en el programa de la mostra.

Cargando
No hay anuncios

Una fan de Harry Potter

En el camí de Daura per convertir-se en il·lustradora hi ha moltes influències: la revista El Víbora i els còmics de Robert Crumb que li agafava al seu germà, els dibuixos gòtics d’Edward Gorey, els experiments gràfics de Chris Ware i Olivier Schrauwen... Però n’hi ha una que pocs s’imaginen: Harry Potter. La descoberta dels llibres de J.K. Rowling als 11 anys la va convertir en una fanàtica que tenia l’habitació empaperada de retalls sobre el personatge (“Era una mica serial killer ”, riu ara) i dibuixava fan arts inspirats en l’univers de Hogwarts. “No eren com les il·lustracions del llibre, que no m’agraden gens, sinó d’estil manga”, recorda. Sense tallar-se un pèl, va reunir un gran plec de les seves historietes i les va enviar a Rowling, a una adreça de l’editorial. Setmanes després, la sorpresa: “Em va contestar! Em va arribar un sobre amb el segell de Hogwarts i una carta que deia que li havien agradat molt, amb una targeta firmada. No m’ho podia creure”.

Cargando
No hay anuncios

La Daura adolescent ja sabia que volia dedicar-se a dibuixar i va fer el batxillerat artístic, però reconeix que apuntar-se a belles arts va ser un error. “Va ser un any de merda, no connectava amb ningú i res em motivava -explica-. A classe ens deien que féssim el que ens sortís, però jo crec que la tècnica és necessària. A escultura tot eren instal·lacions i performances, i jo era molt jove: amb 18 anys no tens un discurs per articular”. El cel es va obrir quan una amiga que estudiava a la Massana li va dir que potser li aniria millor fent il·lustració. “I això què coi és?”, va replicar Daura. “Jo no sabia què feien els dibuixants, no sabia que es podia estudiar il·lustració”, diu. A la Massana, on va entrar gràcies a una prova, Daura va trobar el seu lloc. “Va ser genial i vaig esprémer cada hora, des de les 8 del matí cada dia -recorda-. Vaig saber que al món hi havia un espai per a gent com jo i que es podia viure d’això, perquè molts dels professors eren il·lustradors professionals”.

Cargando
No hay anuncios

Entre el punk i Mr. Wonderful

Daura va trobar en fanzins com Rojo Putón, Colibrí i Kovra el lloc on foguejar-se i desenvolupar un estil “punk i radical”. “Editant i distribuint fanzins per fires i mercats vaig aprendre moltes coses, no només il·lustració”, diu. Menys estimulants van ser els primers contactes amb el món laboral. “Tenia una feina de cangur a temps parcial. Per poder menjar feia coses molt carrinclones que pensava que m’obririen portes en el futur, però en realitat el que vaig aprendre és que aquell no era el camí”. El punt d’inflexió va ser un encàrrec molt ben pagat d’una marca d’alimentació que li va demanar “una cosa a l’estil Mr. Wonderful”. Va pensar que “havia tocat fons”, però un encàrrec inesperat la va treure del pou: el dibuixant Puño va oferir-li participar en el cicle La ciudad en viñetas creant un mural a la quarta planta del CentroCentro Cibeles de Madrid. “Em va dir que fes el que volgués, llibertat total”, diu, i això va fer. Era la primera vegada, a més, que li pagaven dignament.

Cargando
No hay anuncios

El 2015, quan Daura va penjar el resultat a la web Behance, els gestors d’aquesta plataforma professional el van destacar com un dels millors. A partir d’aquí tot va anar sobre rodes: encàrrecs de Mahou, del New York Times, la portada del llibre Everything is illuminated, de Jonathan Safran Foer, per a la col·lecció Essentials de Penguin... I el New Yorker, esclar, que tot d’una va demanar-li que il·lustrés la secció de recomanacions culturals de la temporada de tardor. El millor de tot és que ja no va tornar a cohibir-se, perquè els clients li demanaven precisament que fos ella mateixa, com a La ciudad en viñetas.

Cargando
No hay anuncios

Daura ha triomfat sense sacrificar un estil molt personal, ple de bromes i claus privades que de vegades només entenen els seus amics i una paleta limitada de colors plans i primaris (sobretot blau, vermell i groc) que se’t claven a la retina. “Com més límits et poses, millor és el resultat”, afirma la il·lustradora, que defineix la seva feina com “narrar amb imatges”. “Quan faig còmic em plantejo la doble pàgina com una il·lustració i, per a mi, les il·lustracions són una forma d’explicar històries, tots els seus elements hi són per alguna raó”, explica. Daura també reconeix el seu gust pel retrat femení i, paradoxalment, per tapar les cares. “No m’agrada que surtin els ulls, sempre intento trencar la mirada i afegir coses. Trobo que dona més joc i fa que la gent interpreti el dibuix a la seva manera”, diu.

Lamenta que el còmic no dona per viure, però no l’ha abandonat, i aviat publicarà una pàgina a la secció Gràfica Radiant de l’ARA. En algun moment vol rematar la novel·la gràfica inacabada que té sobre l’ annus horribilis que va passar estudiant a Baltimore, deprimida per la violència de la ciutat i l’ambient de la universitat. Però un encàrrec que li faria molta il·lusió i que, segons com, tancaria un cercle vital seria il·lustrar un llibre de Harry Potter. Al cap i a la fi, té la benedicció de J.K. Rowling.

Cargando
No hay anuncios
Posant cara a les dones invisibles

L’única classe de belles arts que Cristina Daura recorda de forma positiva és una en què la professora animava els alumnes a buscar totes les dones artistes que la història oficial havia invisibilitzat. Un objectiu similar és el que guia Herstory (Lumen), el llibre de María Bastarós i Nacho M. Segarra il·lustrat per Daura que reivindica la importància de les dones en la història de la humanitat i el seu rol silenciat en els llibres de text. “M’he implicat a fons amb Herstory perquè és un llibre que jo hauria desitjat llegir quan tenia 18 anys”, admet Daura.