"Quan el cristianisme va arribar a casa nostra també era una religió estrangera"

Barcelona"Qui no es recorda de quan una aspirina francesa curava millor que una catalana? Amb la religió passa una mica el mateix". Així ha resumit l'antropòleg Ramon Sarró, amb sentit de l'humor i perspicàcia, una de les idees centrals de la xerrada que l'ha reunit amb la sociòloga Mar Griera dins el cicle Diàlegs de Pedralbes, que s'ha celebrat aquest dijous al monestir de Pedralbes, organitzador del cicle amb la col·laboració de l'ARA. Griera i Sarró han mirat de contestar la pregunta Per què abracem noves religions?, que donava títol a la xerrada, missió impossible sense desplegar abans altres preguntes: ¿De què parlem quan parlem de religió? ¿Què és una religió forana i què no ho és?

Sarró, professor d'antropologia a Oxford –en procés de traslladar-se a Lisboa per crear-hi la primera càtedra dedicada a la imaginació–, ha assenyalat la "relació paradoxal" que existeix entre "la religió que es lliga a un territori o unes pràctiques ancestrals" i "la mobilitat humana" intrínseca a la majoria de pobles. I recorda que "quan el cristianisme va arribar a casa nostra, a la conca mediterrània, també era una religió estrangera" que fa 2.000 anys es va imposar a altres "religions mistèriques" rivals amb un discurs diferent. "En la religió passa una cosa que confirma la frase de Crist que ningú és profeta a casa seva", assenyala. Griera hi coincideix i afirma que "la desconeixença d'una religió pot ser un element d'atracció: el que és domèstic sol acabar sent enemic de la sacralitat".

Estudiós de les religions africanes, Sarró destaca la continuïtat entre l'espiritualitat precristiana de molts africans que, un cop evangelitzats, descobreixen molts elements familiars en el cristianisme. "La conversió no es va aconseguir a cop de martell, com s'ha dit, sinó gràcies a l'exemple: els missioners començaven a pregar i la gent venia i s’hi afegia –explica–. Però si abans no hi hagués res dins ells, allò no hauria passat mai".

Un panorama religiós en transformació

"A Catalunya el panorama religiós s’ha transformat en les últimes dècades", confirma Griera, professora de sociologia a la UAB, que destaca la puixança del cristianisme evangèlic vingut de l'Àfrica i de l'Amèrica Llatina ("molt invisible públicament", apunta), però també el creixement d'una espiritualitat amb elements de budisme i d'hinduisme, i associada a pràctiques com el ioga i la meditació. Tanmateix, subratlla que "la idea estesa que la secularització ha fet estralls no és del tot certa: prop d’un 13% de la població catalana va a l’església cada setmana". "Sempre es diu que el Súper 3 és el club més gran de Catalunya, però no és ben bé així", puntualitza amb cert humor.

Griera recorda que el panorama religiós de Catalunya ja es va transformar a principis del segle XX, quan hi havia "una gran diversitat de creences i pràctiques" que la dictadura franquista va eliminar. I tot i que es confessa incapaç de preveure com evolucionarà el panorama religiós, apunta la possibilitat que sorgeixin "nous moviments capaços de vehicular la necessitat d'espiritualitat de la gent en un moviment polític i social que assumeixi preocupacions actuals com l’emergència climàtica".

En qualsevol cas, Griera intenta separar la religió "com a experiència de transcendència" d'un altre element amb el qual competeix: "la identitat comunitària, més cultural i política, associada per exemple a l'Europa cristiana". I remarca la importància de la connexió que s'estableix entre l'experiència corporal i l'espiritual: "No es pot deslligar la religió del cos, la creença no és només una cosa que pensem, sinó que està vehiculada a una experiència sensorial".