La crisi de TV3 amenaça el futur del documental

BarcelonaDurant la festa dels candidats als Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català que es va celebrar dimarts a l’Antiga Fàbrica Damm no tot van ser somriures, petons i encaixades de mà entre la gent del cinema. La presentació de les pel·lícules inscrites en la 10a edició dels premis Gaudí va constatar una realitat que el sector ja es veia a venir des de feia mesos: el descens general de la producció audiovisual catalana i, en especial, la gran davallada del documental, que dels 19 candidats del 2016 passava aquest any a només 9 inscrits, gairebé la meitat de títols. Una galleda d’aigua freda per a la no-ficció catalana, que ha vist passar de llarg la injecció de diners de la taxa audiovisual i que, de ser el salvavides de les productores petites i mitjanes, ha passat a ser la ventafocs de l’audiovisual. I totes les veus consultades del sector coincideixen a assenyalar un motiu principal: la caiguda en picat de l’aportació econòmica de TV3 a la coproducció de documentals.

Televisió de Catalunya ha presumit durant molts anys de ser el motor del documental català, però aquesta fortalesa s’ha revelat com el punt feble del sector a mesura que l’aportació econòmica ha anat disminuint. TV3, com totes les televisions europees, està obligada a invertir el 6% dels ingressos en produccions audiovisuals, una quantitat de la qual s’acostuma a reservar un 10% per al documental. L’any passat, el suport al documental va ser de 647.000 euros; enguany ha caigut a 245.000, un 62% menys. No és estrany, doncs, que es presentessin menys documentals als Gaudí. Però el pitjor és que els efectes d’aquesta retallada es deixaran sentir encara més l’any que ve.

Per què la crisi de TV3 s’acarnissa especialment amb el documental? L’ecosistema de finançament de l’audiovisual català inclou bàsicament TV3, l’ICEC (Institut Català d’Empreses Culturals) i l’ICAA (Institut de Cinema i de les Arts Audiovisuals), però el suport d’una televisió és imprescindible per obtenir ajuts de l’ICEC o l’ICAA. Si la porta de TV3 està tancada, les ficcions poden recórrer a altres canals, fins i tot a les privades, però els documentals ho tenen més complicat. Per a projectes de no-ficció, el suport de TV3 és determinant; sense aquest coixí, la majoria no arriben a fer-se realitat. Ventura Durall, que va produir el documental guanyador de l’últim Gaudí, Alcaldessa, és contundent: “Sense TV3 com a nucli irradiador del documental català no hi ha res a fer. Estem en mínims històrics d’inversió i les productores fugen i es busquen la vida allà on poden per sobreviure”.

Menys documentals de creació

Arran de la seva crisi, a més, TV3 ha concentrat els seus escassos recursos en els productes amb més potencial d’antena, és a dir, documentals periodístics i de llenguatge televisiu lligats a l’actualitat, que tenen fàcil encaix en programes com Sense ficció. El gran damnificat d’aquesta política, esclar, és el documental de creació amb vocació cinematogràfica, del qual Catalunya ha fet bandera i ha sigut potència internacional durant els últims 15 anys. De poc servirà la tasca del màster de documental de la UAB i el de documental de creació de la UPF o el referent d’autors com José Luis Guerin o Joaquim Jordà si el planter de documentalistes catalans no pot demostrar el seu talent.

Jordi Ambrós, cap de coproduccions documentals de TV3, reconeix que l’última comissió celebrada va ser “molt dura” en aquest sentit, i que no van poder entrar en coproducció dels projectes més cinematogràfics. “En l’última comissió ni tan sols vam poder entrar en Al otro lado del muro (Pau Ortiz), que va acabar guanyant el Hot Docs de Toronto, el festival de documentals més important del món -lamenta Ambrós-. En la mesura que hi ha menys diners, s’han primat els Sense ficció i els documentals de creació han quedat desprotegits”.

El pitjor és que la problemàtica no té solució a la vista. Ambrós, que ja treballa en l’avaluació dels projectes de la pròxima comissió, no es veu capaç d’assegurar si el 2018 hi haurà més fons per al documental. “Per un costat hi ha la reclamació de l’IVA que fa Hisenda, i per l’altre, el dèficit de TV3 -diu-. Estava pactada una aportació extra amb el Govern, però mentre estiguem intervinguts no hi ha res segur. Ara s’han presentat 94 projectes, però estem fent l’avaluació a cegues, perquè no sabem quants diners hi haurà”.

En aquest context apocalíptic, tanmateix, continuen fent-se documentals. “Malgrat tot, el talent i la necessitat de creació són imparables”, afirma Durall, que creu que només “petits miracles” fan que segueixin sorgint obres que triomfen pel món. En l’últim Hot Docs, Al otro lado del muro es va emportar el premi al millor film. I La Chana, un dels 9 candidats als Gaudí, va guanyar el premi del públic en l’últim IDFA d’Amsterdam, el gran festival europeu del documental. “El documental és un gènere més dúctil que la ficció i es pot fer amb molts menys diners -apunta Ambrós-. Nosaltres seguim rebent moltes peces i detecto molt de talent jove. Per dolenta que sigui, la situació no acabarà amb el planter de creadors, però posa en perill la supervivència d’algunes productores”.

Sense negar la responsabilitat de TV3, Ambrós situa el problema en el marc d’una crisi de sistema en el finançament públic. “Totes les televisions europees estan en crisi, no és només TV3 -diu-. El talent sobreviurà, però desplaçant-se de les televisions i obrint nous camins com el de les plataformes online”. Els productors esperen que la inversió de Netflix i Movistar+ tingui en compte el documental i observen amb esperança l’interès de les privades per les docusèries sobre crims. Però preocupa la direcció que podria prendre el documental català si els criteris de producció fossin només comercials. “Ens hi juguem el model de país: el de la mediocritat o el de l’excel·lència”, afirma Ventura Durall.