La crisi del Lliure destapa la caixa dels trons

BarcelonaLa crisi del Teatre Lliure, provocada per les acusacions de maltractament psicològic de l’actriu Andrea Ros contra el director Lluís Pasqual, i que ha causat llistes de signatures creuades i l’obertura d’un estudi de riscos laborals, ha sacsejat el sector teatral i ha fet emergir al debat públic conflictes sectorials que s’han quedat sense resoldre els últims anys. El relleu en les institucions públiques i la falta de paritat són la punta de l’iceberg. Sota la línia de flotació hi ha problemes com el tap generacional, el conservadorisme dels programadors, la precarietat i una allau de talent que s’està deixant escapar. Parlem amb creadors de diversos mons i generacions per actualitzar la radiografia del sector teatral.

Ni rastre de la paritat

Les creadores denuncien una discriminació flagrant

Fa temps que el sector ha posat damunt la taula la falta de dones en càrrecs de responsabilitat. La queixa és recurrent i continua sense resoldre’s: la pressió cap als teatres públics perquè se solucioni la situació va augmentant. “Hi ha moltes noies amb talent que estudien direcció i dramatúrgia. Quan s’han de professionalitzar, tenen menys oportunitats que els homes. Això és claríssim i innegable”, diu la directora de l’Institut del Teatre, Magda Puyo (Móra la Nova, 1960), que creu que la falta de paritat “és un tema greu en el panorama teatral català” i que “malgrat que fa temps que es critica, no s’acaba d’arreglar mai”.

No és casualitat que les dones creadores situïn com a prioritat la paritat, perquè la discriminació en els càrrecs de responsabilitat és històrica. “És vital. Hi ha d’haver més dones en el món de la creació. Perquè en la quantitat hi ha la qualitat, com passa amb els musicals a Londres: juga a moltes cartes i segur que en tindràs de bones. En canvi, noto que hi ha una gran falta de confiança. Veig molts paral·lelismes amb el que passa amb la dramatúrgia catalana”, diu l’autora i directora Cristina Clemente (Barcelona, 1977), que proposa que els teatres incorporin experts en gènere per garantir no només la paritat sinó que no es transmetin rols i patrons masclistes. “A Barcelona hi ha una desafecció molt greu pel que fa al gènere: no hi ha dones enlloc, tampoc al teatre, que ha de ser un mirall de la societat i ara en mostra un reflex parcial. El problema de les dones no és de talent, és de falta d’oportunitats, i això és senzillament una injustícia”, sentencia la directora del Teatro Español de Madrid, Carme Portaceli (València, 1955), que defensa que la revolució de la dona serà l’única del segle XXI “amb totes les cagades que hi ha en les revolucions”. “Aquesta és imparable”, diu.

Relleu generacional

Els artistes de menys de 50 anys demanen vot i veu als teatres

No cal fer gaires números per observar que els principals llocs directius del món teatral estan ocupats per persones -la majoria, homes- nascudes als anys 50 i 60. En èpoques anteriors l’accés a aquestes posicions estava obert a trams d’edat més joves. Lluís Homar va ser nomenat director del Lliure amb 35 anys, Àlex Rigola amb 33 i Toni Casares està al capdavant de la Sala Beckett des que tenia 32 anys, per posar tres exemples. Avui els creadors de menys de 40 anys parlen de tap generacional. “No podem continuar rient les gràcies a la generació que mana, i esperar que la gent vagi morint no és una opció. Han d’entendre que s’han de retirar i, si no ho fan voluntàriament, que sigui arran de les denúncies públiques”, afirma el director i dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978). Ell considera que la gent de la seva generació, que tot just supera els 40 anys, ja ha “perdut el tren” i que ara els toca “sacrificar-se per la generació posterior”.

“El tap generacional el trobo molt bèstia, perquè veig la quantitat de talent jove que hi ha. Està a punt de ser una generació sencera. Els pròxims directors dels teatres públics han de tenir 40 anys o menys”, diu el director Sergi Belbel (Terrassa, 1963), coincidint amb Casanovas. “Quan em van proposar de seguir dos anys més al TNC vaig dir que no. En aquella època de crisi ja notava que hi havia aquesta sensació, que set anys són prou, que la gent patia i feia cua per tenir feina”, afegeix Belbel. Una de les propostes que ha sorgit arran de la renovació de Lluís Pasqual és la necessitat de limitar els mandats a vuit anys. “Amb només quatre anys no es pot fer bé un projecte, però més de vuit és inacceptable”, defensa Puyo. Per a Belbel el debat va més enllà de qüestions laborals: “És la fi d’un model”, diu, i ho vincula amb el fet que al segle XXI es posa en qüestió la “figura dictatorial” del director d’escena, “que s’erigeix com el responsable últim d’un espectacle” i sense el qual no s’entén el teatre del segle XX.

Els “fills de la crisi” ja dirigeixen des d’una posició diferent, menys jeràrquica i testosterònica: “Veuen que han de gestionar el talent dels altres”, afegeix. Hi ha artistes que neguen que el cas Lliure es pugui extrapolar d’un conflicte individual a un problema col·lectiu. Però n’hi ha d’altres que no ho veuen així. “Destapa la caixa dels trons. Hi ha coses molt profundes i enquistades”, afirma Belbel. Entre d’altres, la polèmica mostra que “la mirada del món canvia i es renova”, diu Clemente, que defensa que hi ha d’haver un salt generacional a les direccions dels teatres. “Estan dirigint sales les mateixes persones que fa 30 anys. És obvi que és gent amb molt de talent, són els nostres mestres, i han de seguir en els programes, però potser no els han de liderar”. Per a ella no es tracta d’una competició per ocupar aquestes butaques. Tampoc és una lluita de joves contra veterans. “El teatre català té gent que se l’estima moltíssim i hi ha figures consagrades amb una gran responsabilitat cap al sector. El problema és que la gent de menys de 50 anys no tenim ni veu ni vot”, afirma el director i actor Pau Roca (Barcelona, 1982).

Per a Portaceli, la idea de “relleu generacional és un tòpic mediàtic”: “No vol dir que no existeixi, sinó que naturalment existeix, mica en mica va arribant la gent de 30 i 40 anys i es van donant oportunitats. Però hem de comptar amb la gent veterana, que té un background, un rigor i una cultura importantíssima. No podem començar de nou tota l’estona. Sense passat no hi ha futur. Mira que soc feminista, però jo no soc partidària de cremar res ni de reproduir els errors que hem viscut”, diu.

Una mala salut de ferro

‘Fairfly’ de La Calòrica, símbol de l’estancament

L’impacte al sector de la crisi econòmica del 2008 no fa només que encara cuegi, sinó que ha contribuït a introduir-hi una precarietat cada vegada més arrelada. Els artistes més joves, com l’actriu Vicky Luengo (Palma, 1990), no coneixen cap altre escenari que no sigui el d’unes condicions econòmiques de mínims i una inestabilitat constant. “Ara per ara viure del teatre de manera estable i digna és difícil. Som gent formada, amb il·lusió i moltes ganes de treballar, però no tenim les facilitats que hi havia fa 10 o 15 anys, i això és desesperançador”, diu Luengo, que malgrat tot considera que es troba en una situació afortunada. Si bé deixa clar que entre els més joves del món teatral “la gent té la sensació que aquesta situació no s’acabarà mai”, parla amb optimisme i creu “que hi ha gent molt potent que està intentant canviar les coses per poder sobreviure”.

Per a Belbel, un dels casos flagrants que demostren la paralització del sector és Fairfly, de La Calòrica. “El 2002 se l’haurien rifat els teatres grans. Els programadors s’han tornat molt conservadors, més que fa quinze anys: torna Pel davant i pel darrere i a mi em demanen que faci El mètode Gronhölm. Fenòmens com les T de Teatre serien impensables avui, perquè La Calòrica fa vuit anys que existeix i mira la diferència. Si un teatre privat no hi aposta de veritat falla el canal, perquè són els que tenen capacitat per arribar al gran públic -reflexiona Belbel-. Anar encadenant sales alternatives creativament és un cercle viciós. Els autors i companyies han de créixer. Ara hi ha un estancament”.

El director i dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987), autor de Fairfly, premiada amb dos Max, reitera les dificultats per aconseguir “suports i complicitats en les produccions” i parla d’“una falta de xarxa i seguretat”. L’evolució més lògica per a companyies com la seva, La Calòrica, seria fer el salt als teatres públics o bé a espais més grans, però no tenen manera d’accedir-hi. “Tenim la sensació que nosaltres també exercim de tap: ens quedem amb les sales alternatives, on hi hauria d’haver les generacions que ara tenen 20 anys -diu Yago-. Som causants involuntaris d’un problema del qual alhora som víctimes”. “I no cobren ni una quarta part del que cobràvem nosaltres a la seva edat”, reconeix Belbel. Les programacions dels teatres pretenen ser prou àmplies per produir i acollir propostes molt diferents. Malgrat això, hi ha veus crítiques que hi detecten produccions intercanviables entre els diferents models de teatres de la ciutat i que compten sempre amb les cares conegudes. “La crisi ens empetiteix i ens fa endogàmics”, s’autoinculpa Belbel, però alhora celebra que “faci moure peces”. La dificultat de programar un teatre és evident. “Tens el lloc, el temps i els diners que tens, i no pots fer tot el que voldries”, lamenta Portaceli.

Les mesures correctives

Més inversió i repensar el model dels teatres públics

El focus està posat en els teatres públics i els que reben un alt percentatge de subvenció. Alguns artistes exigeixen que es replantegi el seu model perquè siguin un dels instruments que posi solució als problemes assenyalats. “El més natural seria que els teatres públics destinessin una part dels seus recursos a produir amb les companyies en auge i, després, que aquestes fessin el salt a les privades -reflexiona Pau Roca, director de Sixto Paz-. Però funciona a la inversa: les productores rebem més suport de les sales privades que no pas de les públiques”. Aquesta situació desemboca en una crítica cap a les programacions als teatres públics, que consideren conservadores i poc arriscades. “De mitjana, els directors programats la temporada passada al TNC no tenen menys de 50 anys. Sembla que a alguns creadors se’ls obre la porta de bat a bat per amiguisme”, afirma Yago, una crítica que comparteixen Casanovas i Roca.

Per evitar-ho, suggereixen revisar el funcionament de les sales per garantir-ne la transparència i evitar certes pràctiques. “Que algú m’expliqui per què un director es pot programar sis vegades una sola temporada i, a més del seu sou, pot cobrar en drets d’autor, en escenografia i en il·luminació. És un despropòsit”, diu Casanovas. Roca hi coincideix i afegeix que els responsables de les sales públiques “no haurien de poder dirigir cap espectacle” sinó dedicar-se a treballar “perquè els teatres siguin el cor on batega la cultura de la ciutat”. El director i dramaturg Pau Carrió (Barcelona, 1981) defensa un replantejament de la xarxa de teatres públics. “No funciona com a tal perquè les institucions no hi acaben de ser presents. És un sistema confús, en què no saps quina és la missió clara de cada espai”, afirma.

A ulls dels creadors, una de les solucions -si bé no l’única- passa per una implicació més gran de les administracions i, inevitablement, més pressupost destinat a la cultura. “No pots muntar una empresa pública i després no ser-hi. Hi ha un desinterès absolut del Govern”, diu Carrió. A les institucions també se’ls demana concursos oberts per aspirar a les direccions de les sales i una reflexió profunda sobre el sector. Segons Carrió, “si volen que treballem sense més diners haurem d’assumir que som pobres i sacrificar sales”. Clemente, en canvi, creu que “s’haurien obrir més sales que oferissin bones condicions”, un desig que veu “utòpic”. “També s’hauria de treballar més el públic, perquè els teatres han d’estar més plens. I el teatre públic hauria de canviar de model i ser accessible: com pot valdre 30 euros? Com pot ser públic i ser per una elit?”, es pregunta la dramaturga. “Crec que hem de repartir el pastís d’una altra manera -diu Sergi Belbel- i imposar quotes de gènere, perquè sinó no progressem”. Portaceli dona una altra solució: “N’hi hauria prou fent que es penalitzés l’incompliment de la llei de paritat, que ja existeix”.