La cripta on Carmen Polo espera el seu marit
La dona del dictador és en una capella pagada amb fons públics al cementiri de Mingorrubio, al Pardo
El Pardo (Madrid)Un “Todo por la Patria” enorme dona la benvinguda al Pardo. El camí del centre de Madrid a la vila que durant la dictadura es va convertir en el centre neuràlgic del franquisme, on vivia Francisco Franco, et porta en un viatge en el temps. Camps de tir, clubs privats de camp per a l’elit madrilenya, berenadors tronats, i casernes i més casernes de la Guàrdia Civil, l’exèrcit i la Guàrdia Reial. Fins que no va arribar Manuela Carmena a l’Ajuntament de Madrid, la plaça de la vila encara era la del Caudillo. Des d’allà un petit camió d’obres amb una gran bandera espanyola onejant serpenteja els escassos dos quilòmetres que hi ha des del Palau del Pardo fins a tocar de la presa del pantà que reté l’aigua del Manzanares. És en aquest cul-de-sac on s’erigeix el panteó familiar de la família Franco i on està enterrada des del 1988 l’esposa del dictador, Carmen Polo.
“Aquí está la de los collares y podría venir Franco ”. Tothom que entra al cementiri de Mingorrubio, la colònia que va manar erigir el dictador per als seus treballadors del Pardo, fa parada a la capella que el presideix. La marededeu de Covadonga -la que va beneir el tret de sortida de la “Reconquesta”- descansa al dintell de l’entrada de la capella, com també ho fa un eixam de teranyines a la tanca plena de motius evangèlics que protegeix la zona de culte. El sostre del porxo, de fusta, està a punt de caure per les humitats. Però les teranyines deixen un buit en una porta a l’esquerra, protegida amb un petit crist amb el braç trencat aguantat amb cel·lo i una estampa de Maria Immaculada.
“És la porta d’entrada a la cripta dels Franco”, explica un treballador del cementiri. A diferència dels panteons familiars que l’envolten -la majoria d’alts càrrecs franquistes-, no hi ha cap cartell que indiqui qui hi està enterrat. “Cada any la família envia algú a netejar-la i no hi ha mes en què un acòlit no passi a deixar flors fresques a la tomba de Carmen Polo”, puntualitza un home que està de visita al cementiri. Tant la capella com la cripta es van construir en només dos anys, del 1969 al 1971, “per ordre de la Superioritat” i amb fons públics per a la lluita contra l’atur a les zones rurals. El 1975 va passar a mans de Patrimoni Nacional i després la va començar a gestionar l’Ajuntament de Madrid, tot i que els treballadors del cementiri no acaben d’aclarir qui paga el manteniment de l’edifici.
De debò és on Franco volia ser enterrat? El 1968, quan el dictador ja començava a fer catúfols, el llavors alcalde de Madrid i que acabaria sent l’últim president del govern franquista, Carlos Arias Navarro, va manar construir d’urgència la capella i no es va estar de cap tipus de luxes. I els vilatans del Pardo asseguren que la seva voluntat era descansar on va viure gran part de la seva vida. El conductor del camió amb la bandera d’Espanya que ens ha guiat fins al cementiri, i que no vol donar la seva identitat, assegura que els veïns veuen el trasllat de les despulles com una possibilitat de fer renéixer de les cendres un poble perdut en el temps. “Això pot portar molt de negoci. Pot anar molt bé per als restaurants de la zona. Jo vaig fer la mili aquí i ara només hi ha jubilats”, relata, i assegura que ell no és de dretes i que li és igual on sigui el cos de Franco.
Al costat d’un altre dictador
Si al final el cos de Franco és traslladat a Mingorrubio, no serà pas el primer dictador que descansi al cementiri. El 19 de novembre del 1970 va ser-hi enterrat un dels personatges més funestos de l’Amèrica Llatina: el dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo. Les seves restes són en l’únic panteó de pedra negra del cementiri, 25 metres quadrats revestits de blau cel a l’interior i bastant descuidats. A pocs metres, en grans tombes de granit, descansen Arias Navarro i també Luis Carrero Blanco, assassinat per ETA el 1973. Aviat Franco podria reunir-se amb els seus companys de gabinet.