Crims, censura i cintes de vídeo 'gore' a l'Anglaterra de Thatcher

SitgesDurant la dècada dels 80, al Regne Unit es va encunyar l'expressió video nasties [porqueries en vídeo] per denominar les pel·lícules que el govern conservador de Thatcher no permetia que es comercialitzessin pel seu alt contingut de sexe i violència. Censor, presentada aquest divendres al Festival de Sitges, la protagonitza una de les dones que treballen a l'oficina que decideix quines pel·lícules no s'estrenen i quines sí, i també la que decideix els talls d'escenes que poden alterar la decisió.

Interpretada per una magnífica Niamh Algar, l'Enid es passa el dia veient com maten, violen i torturen gent, sobretot dones. I ho fa amb la convicció de l'inquisidor que creu en la seva tasca de voler netejar l'ànima bruta de la societat. Censor dissecciona el personatge amb la mateixa fredor que ella analitza les pel·lícules, revelant les seves pors i confrontant-la a dimonis interiors. En la línia metalingüística del cinema de Peter Strickland –però no tan impressionant visualment–, la pel·lícula es pregunta què és l'horror i com mirem les imatges, dues preguntes que tenen tot el sentit del món al Festival de Sitges.

Efectes secundaris de la censura

La directora gal·lesa Prano Bailey-Bond va començar a donar forma a la història quan va llegir en un article que en els primers temps de la censura les imatges de pits femenins sempre es tallaven perquè es creia que empenyien els espectadors a cometre violacions. “Em vaig preguntar què protegia llavors els censors, que aleshores eren tots homes, de perdre ells el control, sobretot si realment creien en el que feien”, ha explicat la cineasta a Sitges. Si la història s'ambienta finalment en l'època dels video nasties és perquè la directora és “filla dels 80”, però també perquè el veu com “un període fascinant pel seu context polític i la complicada relació que tenia la societat amb el cinema de terror”.

La premsa sensacionalista, per cert, va jugar un paper clau en la demonització del cinema de terror al relacionar els crims més horribles amb els video nasties. “Alguns titulars de l'època eren coses com «Abduït per la maldat del seu televisor» o «Violen la ment dels nostres fills» –ha apuntat Bailey-Bond–. Al Daily Mail van publicar un article titulat «El maníac dels ponis ataca de nou» amb una declaració oficial de la policia que deia que l'atacant segurament estava influenciat pels video nasties o per la lluna plena”.

Perseguida per la premsa, que la culpa d'un crim perquè va autoritzar una pel·lícula violenta, l'Enid va perdent contacte amb la realitat i es convenç que l'actriu d'una pel·lícula de terror és en realitat la seva germana, que va desaparèixer de jove quan les dues nenes estaven soles. El record de l'incident, reprimit durant dècades, comença a aflorar i a descompondre la realitat de l'Enid. És aquí on Censor juga més a cara descoberta amb l'ambigüitat i obliga l'espectador a desconfiar de les imatges. “L'horror és el retorn del que es reprimeix –diu la directora–. Com més intentes reprimir alguna cosa, amb més força ressorgeix, sovint de la manera més recargolada”.