'Crim i càstig' al Lliure: Dostoievski a Netflix

'Crim i càstig'

Teatre Lliure Montjuïc. Fins al 3 d’abril del 2022

Tot un repte i un resultat prou reeixit i prou interessant amb escenes de gran intensitat i d’altres merament informatives. Si és difícil aconseguir una hora de bon teatre, com pot no ser-ho assolir-ho durant les més de quatre hores que dura la versió teatral del Crim i càstig de Dostoievski que ha fet i ha dirigit Pau Carrió en una Sala Fabià Puigserver a la qual ha invertit escenari i platea per crear un espai escènic despullat amb una immensa tarima no sempre ben aprofitada.

Carrió manté l’atenció de l’espectador amb una posada en escena sòbria i una dramatúrgia que lluny de centrar-se en el debat interior, íntim, del protagonista s’expandeix per la polifonia de veus de la novel·la. I aquest Crim i càstig, amb la dinàmica traducció de Miquel Cabal, esdevé una aventura detectivesca ben explicada com les que proliferen avui dia a les plataformes, ben vestida amb un inquietant espai sonor en directe (Igor Pinto) i un espectacular disseny de llums (Raimon Rius) però allunyada del psicologisme de l’original que va fascinar Nietzsche. La primera escena n’és una mostra. Qualsevol lector ha imaginat el cruel relat de la mort del cavall que tira un carro com quelcom pertorbador, però la solució que siguin els deu actors qui la relatin la converteix en una mera anècdota.

Carrió potencia les ressonàncies actuals de la controvèrsia sobre qui té o pot tenir legitimitat per exercir la violència i en bona mesura renuncia a visualitzar emocionalment el caos mental i la lluita interior de Raskólnikov més enllà d’un efecte escenogràfic de forta plasticitat. És un Raskólnikov a qui dona vida un imponent Pol López que no abandona l’escena en tota la llarga funció i a qui en certs moments veiem preocupat per connectar amb el que ha de dir; encara està cercant algunes modulacions mentre s’amaga darrere el crit i l’enuig, però el conjunt del treball és contundent i força precís. Com ho és la resta d’interpretacions, amb especial esment per a Francesca Piñón (la mare i la usurera), Carlota Olsina (Dúnia), Oscar Rabadán (Marmelàdov i Svidrigàilov) i sobretot Míriam Iscla (Porfiri Petrovna), protagonista d'una de les millors escenes del segon acte. No entenem gaire la composició que Maria Rodríguez fa de la desgraciada però amorosa Sònia, mentre que el sempre eficaç Marc Rodríguez (Lujin i Zamétov) queda una mica desdibuixat i a Albert Prat el pot el bonisme de Razumikhin.