Els quatre cracs catalans de la dansa que has de conèixer

BarcelonaSi fossin actors, influencers o cantants els aturarien pel carrer i tindrien milers de seguidors a Instagram. Marina Mascarell, Núria Guiu, Miquel Barcelona i Emma Villavecchia són quatre joves talents de la dansa que han treballat arreu d'Europa i als Estats Units. Amb les seves creacions, que es podran veure al llarg d'aquesta temporada al Mercat de les Flors, marquen l'escena artística i volen demostrar que la dansa no és un art distant i críptic sinó un espectacle per a tothom.

Marina Mascarell

Des de la Haia a tot el món

A Marina Mascarell (Oliva, València, 1980) el cuc de la dansa se li va despertar tard. Tenia 16 anys la primera vegada que va intuir que ballar podria ser la seva feina, una edat en què molts ballarins ja estan cursant estudis especials per dedicar-s'hi. Mascarell era la més gran de la classe, però això no la va acomplexar. "No em podia imaginar la vida sense continuar ballant, així que vaig decidir anar a totes", explica. Poc s'hauria pensat aleshores que 20 anys després seria una coreògrafa reconeguda arreu d'Europa i que el 2021 inauguraria la temporada del Mercat de les Flors.

El camí per arribar-hi no ha sigut fàcil. Després d'acabar la carrera, Mascarell es va trobar sense lloc on anar. "Em vaig adonar que no hi havia espai per a mi al meu país. No hi havia cap lloc on pogués desenvolupar-me", recorda. L'única solució era marxar, així que es va comprar un bitllet d'Interraïl per tres mesos i es va dedicar a voltar per Europa buscant una companyia que l'acollís. El seu primer contracte va ser amb la Netherlands Dans Theatre, i a partir d'allà va començar a col·laborar amb companyies d'arreu d'Europa.

"Faig una feina molt física. Els ballarins que treballen amb mi han tingut una formació molt forta en dansa contemporània, arts marcials, base clàssica", explica Mascarell, que acaba d'estrenar Orthopedica corporatio, una peça inspirada en l'obra d'Octavia E. Butler i que es pot veure al Mercat fins diumenge. "Intento corporitzar el pensament. De vegades les idees són complexes, però les intento traduir perquè ressonin en el cos", afegeix.

Tot i que des del 2018 fins a aquest any ha sigut artista associada al Mercat de les Flors, Mascarell té la base a la Haia i, de fet, no entén la seva feina sense haver de voltar pel món. "Fer dansa en un sol país és molt complicat. Hauria de tenir un suport institucional molt bèstia, en el meu cas no és una opció", assenyala. Viatjar li ha servit per veure què falla a Catalunya i a l'Estat. "A Holanda cada vegada que acabem una obra, tot i ser un país tan petit, tenim com a mínim 12 funcions per tot el territori. I a Espanya tenim una companyia nacional de dansa que la paguem tots els espanyols. L’heu vista mai a Barcelona? –es pregunta la coreògrafa–. Aquest tipus de gires nacionals serien meravelloses perquè tothom podria veure el que es fa a les grans ciutats".

Núria Guiu

Ballarina gràcies als Jocs Olímpics del 92

Si Núria Guiu (Mollet del Vallès, 1985) no hagués vist els Jocs Olímpics del 1992 per la televisió potser no s'hauria dedicat mai a la dansa. Però quan va topar a la pantalla amb els cossos d'atletes joveníssimes va quedar fascinada. "Em va impactar molt. Quan penso en la meva relació amb la dansa, em venen al cap els cossos d'aquelles nenes i tota la seva força. Eren atletes empoderades", diu Guiu. En aquell moment no hi havia classes de gimnàstica artística a Mollet, així que els seus pares la van apuntar a dansa. Quan va fer 16 anys, la ballarina i coreògrafa ja tenia clar que volia encaminar la seva vida professional cap als escenaris i va apuntar-se a l'Institut del Teatre.

La primera audició fora de Catalunya la va fer dos anys després. "Amb els diners dels meus pares me'n vaig anar a Suècia a provar sort. Em van donar el número 563, hi havia més de 700 candidats i només set vacants", recorda Guiu. La van agafar: tenia 22 anys i no parlava anglès. Així es va incorporar a la Batsheva Dance Company, una companyia israeliana amb la qual faria una gira de vuit mesos per totes les escoles de Suècia. Aquella oportunitat li va obrir les portes dels països nòrdics, on va viure i treballar durant gairebé 10 anys. Però cada vegada tenia més ganes de tornar a Catalunya i va acabar fent un cop de cap. "Recordo aquella època amb tristesa, perquè volia estar a casa però no sabia com fer-ho. Al final m'hi vaig aventurar", explica.

Vist amb perspectiva, el retorn li ha donat bons fruits. Amb Likes (2018) va rebre un dels Premis de la Crítica i una menció al Premi Ciutat de Barcelona, i ara prepara Cyberexorcisme, que s'estrenarà al Mercat de les Flors el 6 de maig. "Faig servir un llenguatge molt híbrid, em diuen que la meva obra és bastant accessible a públics que no venen de la dansa", assenyala Guiu, que converteix els escenaris en un pont amb el món virtual i, sobretot, amb les xarxes socials. Per a Cyberexorcisme ha fitxat cinc tiktokers i ha construït una peça sobre "com el món digital ens crea a nosaltres".

Guiu ha voltat per diversos centres de creació catalans (com El Graner, La Caldera i La Poderosa) i subratlla que són "espais increïbles, al nivell de la resta d'Europa". Però també ha topat amb obstacles al sector, com ara la falta de suport institucional per fer creacions en grup. "He fet molts solos i m'han funcionat molt bé, però ara vull engegar una peça de grup i és molt difícil –lamenta–. Hi ha poques ajudes, costa que les companyies es puguin sostenir i moltes vegades he d'avançar jo els diners per al projecte. Què passa, que si no tens un dineral al banc no pots fer peces de grup?".

Miquel Barcelona

La postguerra convertida en moviment

"La Rosalía i jo som alguns dels artistes del poble. Havíem coincidit a la mateixa escola de dansa i ella m'havia vist actuar en espectacles de final de curs", explica Miquel Barcelona, que va néixer el 1983 a Barcelona però es va criar a Sant Esteve de Sesrovires. La dansa sempre ha format part de la seva vida, i amb quatre anys ja muntava solos a la saleta de casa. Els seus pares, que no venien del món de les arts escèniques, van adonar-se aviat que ballar era la passió del seu fill i van encoratjar-lo a tirar endavant. A diferència d'altres artistes, Barcelona va fer els primers passos professionals dins dels espectacles infantils, sobretot aquells que requerien cant i moviment.

La coreògrafa finlandesa Carolyn Carson era un dels seus referents i quan va saber que buscava ballarins, Barcelona va agafar un tren fins a Lilla i es va presentar a l'audició. "Vaig entrar a la sala cantant espontàniament i va ser immediat, tots dos vam fer match", recorda. Després d'aquella experiència va treballar a França i a Alemanya fins que va decidir tornar a Barcelona, on juntament amb altres artistes va obrir l'espai nunArt. Un temps després, Barcelona va fer un salt més i va engegar la seva pròpia companyia, amb la qual el 2019 va estrenar kórps, i ara treballa amb Rojos, que es representarà del 20 al 23 de gener al Mercat de les Flors.

L'espectacle beu de dos anys de recerca sobre la postguerra. "Hem fet un exercici per extreure la memòria, i tot el que ens ha explicat la gent ho passem pel cos", diu el coreògraf. D'entre les seves reivindicacions més candents hi ha la necessitat d'incrementar el pressupost destinat a la cultura. "Caldria començar per reeducar qui està decidint aquestes barbaritats sistèmiques. Si creuen que aquest pressupost és suficient, anem molt malament", subratlla Barcelona, que també reclama "una xarxa eficaç d’exhibició de dansa" a Catalunya.

Emma Villavecchia

Canalitzar l'adrenalina entre els ballarins i el públic

Al principi la dansa era per a l'Emma Villavecchia (Barcelona, 1992) una extraescolar en què s'ho passava de meravella i que no es volia saltar mai. Però quan va arribar l'hora d'escollir una carrera, Villavecchia es va decantar per les belles arts i va marxar als Estats Units a estudiar el que allà anomenen bachelor of arts. Per sort, es tractava d'uns estudis molt flexibles en què els alumnes podien combinar assignatures de diferents àmbits artístics. "És un sistema molt obert i gràcies a això vaig poder continuar amb la dansa. Però va arribar un moment en què cada vegada m'agafava més assignatures de dansa i menys de belles arts", explica Villavecchia.

Una vegada acabats els estudis, Villavecchia va tornar a Catalunya buscant més formació especialitzada. "El meu pla era agafar Barcelona com a base per preparar-me audicions i seguir-me formant, sobretot per aprendre tècniques d'aquí", assenyala. En paral·lel havia creat un col·lectiu amb dos companys més dels Estats Units i junts van aixecar diverses peces que van presentar a Barcelona, Los Angeles i Nova York. "Vam aplicar el model invers a l'habitual. En comptes que el coreògraf anés a buscar els ballarins, érem nosaltres que contactàvem amb un coreògraf i li encarregàvem una peça", destaca Villavecchia. Una de les obres més destacades del grup és DeConstrucción#3, creada amb la direcció d'Isabel López.

L'estiu del 2019, Villavecchia va començar una investigació per a la seva pròxima creació, Rítmia, que s'estrenarà el 29 de gener al Mercat de les Flors. "Sempre m’ha cridat molt l’atenció la presència dels ballarins sobre l'escenari. Estic fent recerca sobre com es pot estar realment molt present davant del públic i com canalitzar l'adrenalina entre els ballarins i els espectadors", subratlla la coreògrafa. Potser perquè era està en ple procés d'investigació, reclama que les institucions tinguin en compte que els espectacles de dansa no són només el resultat final. "Seria ideal poder tenir residències d'investigació amb suport econòmic –diu–. Cal donar valor a totes les parts del procés".