‘Coworking’ o bé ‘cosexing’?
Fa unes setmanes vaig tenir el plaer d’entrevistar Nazario amb ocasió de la publicació del seu estripat llibre de memòries La vida cotidiana del dibujante underground. El ninotaire i il·lustrador va ser un dels símbols més coneguts d’allò que es va arribar a conèixer com l’underground barceloní de finals dels anys setanta. Entre el variat i sorprenent anecdotari va sortir un dels mites d’aquella època, les comunes. Una de les més mítiques va ser la del carrer Comerç, on Nazario vivia, entre d’altres, amb un jove Mariscal. Més endavant va sortir, esclar, el tema d’Ocaña i el seu pis a plaça Reial, on l’oci, el fornici i la creació anaven ben junts i barrejats. Aquella gent no entenia el procés artístic separat de l’expansió vital, que, en aquells anys libèrrims, passava obligatòriament pel llit i el bar.
Amb aquest anecdotari sucós ben fresc a la meva memòria, vaig a veure un amic que treballa en un espai de coworking de molta volada, com és la Fabra i Coats. Espais diàfans, sostres fabrils altíssims i metres i metres quadrats amb molt poques persones. El meu amic em va rebre amb un xiuxiueig: “És que no podem parlar normal per no molestar”. Efectivament, la Fàbrica de Creació (és el nom artístic que rep l’espai) té la faisó d’una biblioteca benedictina. Màquina de cafès i refrescos, ordre, correcció i un grapat de funcionaris vetllant perquè tot vagi a l’hora.
Les condicions de treball són fonamentals per a l’eficiència d’una empresa i per a la salut del treballador. De manera proporcionalment inversa, un excés de salut, d’higiene i de monogàmia en les condicions de creació fa que aquesta surti tova i sense originalitat.
Entre la comuna i el coworking crec que hem perdut alguna cosa. Provar de substituir l’àmbit privat de la primera pel laboral de la segona. La idea de convertir l’artista en treballador de l’art. Això de no poder cardar ni privar mentre crees, potser ha estat una gran idea per domesticar l’art però no per donar-li vida. Coworking versus cosexing? Potser aquí rau una de les claus de l’ensopiment contemporani. Traguem l’art (i els artistes) de les fàbriques i tornem-los als llits!
