El cos inquiet de Rosemarie Castoro

BarcelonaLa conservadora del Macba, Tanya Barson, s’estrena com a comissària al museu amb nota: Rosemarie Castoro. Enfocar a l’infinit és una exposició imprescindible perquè és la primera retrospectiva de l’artista en un museu, per l’encert amb què està concebuda, i sobretot per la potència i riquesa del que ofereix. L’obra de Rosemarie Castoro (Nova York, 1939-2015) es caracteritza per la “hibridació de llenguatges”, com diu Barson, des del dibuix, l’escultura i la pintura fins a les instal·lacions i la performance ; i potser traspua un cert magnetisme, perquè el seu cos, al marge de teories i dels moviments a què se la pot adscriure, és sempre present en les obres. “Va tenir una formació superior en dansa i coreografia, i la consciència de la dansa, que et dona un enteniment molt especial de l’espai, no la va abandonar mai”, explica la comissària. “Hi ha moltes referències i moltes capes. La manera que té de relacionar-se amb el cos és molt complexa”, subratlla.

Amb 15 anys de l’obra de Castoro ja n’hi ha prou per fer-ne una retrospectiva. La gran majoria de les 250 obres que s’hi poden veure estan datades entre els anys 1964 i 1979, uns anys durant els quals l’artista va ser una figura “significativa” del minimalisme, l’art conceptual i el postminimalisme. Així i tot, Barson creu que l’artista, citant la teòrica i comissària Lucy Lippard, va “subvertir el minimalisme en el seu propi terreny”. Així que, més que una artista de manual, les obres reflecteixen una artista inquieta que cada pocs anys explorava nous territoris. Rosemarie Castoro va ser la primera dona de l’escultor minimalista Carl Andre. Mentre que ell feia peces rigorosíssimes, ella, com es pot veure en una fotografia, creava escultures efímeres que interactuaven de manera atzarosa amb una fullola d’acer. I pocs anys abans que Gordon Matta-Clark comencés a fer talls en edificis, Castoro representava esquerdes en espais arquitectònics amb una cinta.

Pestanyes gegants que caminen

A l’última sala, que recrea el taller de l’artista, hi ha una sèrie d’escultures de formes orgàniques que fan pensar en treballs posteriors de Louise Bourgeois. Però en lloc d’aranyes amenaçadores, Castoro va crear una corrua de pestanyes que caminen. També es poden traçar referències de caire més pictòric: abans que Perejaume convertís les pinzellades en tema i objecte artístic, algunes parets de l’exposició estan envaïdes per uns grafismes negres gegants, fets amb pasta de modelar, que fan pensar que l’edifici és com un cos que li ha sortit pèl. “Crec que la pintura és la base de l’obra de Castoro, però el dibuix, la pintura, l’escultura i la dansa hi estan entreteixits”, diu Barson. L’impacte de la dansa es pot percebre a les primeres pintures, que també són deutores de la formació de Castoro com a grafista. Estan plenes de dinamisme, encara que representen patrons rigorosos que són, com diu Barson, “la primera referència al tema de l’infinit”. Poc després el moviment s’accentua en una tela, titulada Barres blaves verdes sobre vermell, que vibra per l’efecte que provoca la combinació d’aquests colors. Però aquest caràcter òptic topava amb l’ortodòxia minimalista. “Castoro va formar part de la segona exposició clau del primer minimalisme, però quan el mateix comissari va fer una exposició al MoMA pocs anys després, que va suposar la institucionalització del moviment, no la hi va incloure perquè era una dona, per la creixent opticalitat de les seves obres i perquè posava molt d’èmfasi en la seva pròpia identitat, amb temes com la sexualitat”. Mentre que els uns proclamaven “la neutralitat” del seu art, ella veia la pintura com “un lloc per mirar-s’hi”.

Abans d’arribar als àmbits de la poesia, les instal·lacions i les escultures, el recorregut continua amb una sèrie de pintures que es caracteritzen, al contrari que les anteriors, pel fet que la línia guanya relleu i el color desapareix. “Sorgeixen d’un sistema matemàtic per mapejar l’espai, però és un sistema misteriós; potser només ella sabia com funcionava”. Alguns dels títols són curiosos, com Retrat de Sol LeWitt amb donant i amics-3 d’octubre de 1968, De nou sobre la taula i Celebració, i dos anys després va començar a crear uns plafons que, segons Barson, “habiten l’espai”. Moltes de les obres són inèdites i provenen del llegat de l’artista. També s’exposen per primera vegada alguns dels seus diaris, que inclouen nombroses fotografies fetes al taller. La mostra es podrà visitar fins al 15 d’abril de l’any que ve.