“La corrupció és en molts moments un lubricant de la societat"

Barcelona“Tinc una certa mala consciència perquè no hauria investigat Alfons Quintà si no hagués sigut un assassí –confessa Jordi Amat, autor d'El fill del xofer (Grup 62 / Tusquets)–. Però quan mires el bassal de sang, veus que aquella sang es filtra al terra, i arriba a la claveguera”. I per això, per enfangar-se dins "la nostra” claveguera va decidir explicar com un personatge corrupte i repulsiu va assolir les màximes cotes de poder, en el que és una radiografia del passat recent de la nostra societat, com ho és la Sicília sense morts (Club Editor) de Guillem Frontera, en què retrata la corrupció d’alta volada a Mallorca però des de la ficció. Tots dos han compartit conversa aquest dissabte guiats pel periodista Jordi Évole dins el festival BCNegra. Tots dos van seguir les rates fins al seu cau i van descobrir que aquell paradís que semblava convencional amagava delinqüents amb aparença de mites. “Quan la literatura de successos aconsegueix anar més enllà del que ens commou, et permet veure el que era invisible”, afirma Amat. 

“Per què som corruptes?”, comença Évole. “Perquè se’ns va ensenyar que l’única cosa que sustenta el triomf d’una vida són els diners”, afirma Frontera, que recorda el cas del banquer Joan March i l’intel·lectual Joan Mascaró que ha novel·lat Sebastià Alzamora. Jordi Amat creu que la corrupció va implícita amb la democràcia, hi és inevitable i fins i tot a vegades és difícil de discernir; “el problema és quan esdevé sistèmica”. Si es jutja sense tenir en compte cap codi moral, “la corrupció és en molts moments un lubricant de la societat”. “Els diners fan que el sistema funcioni”, diu Amat. Per això és més fàcil que apareguin grans corruptes en èpoques de vaques grasses que no pas en aquests temps de recessió. “Però la corrupció s’adapta molt ràpidament a noves circumstancies –apunta Frontera–. Penso en els fons voltors que intenten comprar hotels de Mallorca que ho estan passant malament per la pandèmia”. Els carronyaires sempre estan vigilant.

El paper del quart poder

En aquest punt Évole fa entrar a la conversa els periodistes. “El joc entre el polític i el periodista és una malla interessantíssima –admet Amat–. Entre el que el periodista sap i el que diu a vegades hi ha una distància molt gran. Pots actuar com un quart poder autèntic quan pots informar tan enllà com puguis". Però la llibertat "depèn del crèdit que t’hagis guanyat i de l’autosuficiència econòmica que tinguis, molt més que els interessos ideològics", afirma l'autor d'El fill del xofer. Jordi Évole posa el dit a la llaga quan traça un paral·lelisme entre la reflexió que fa Amat sobre “l’abdicació” de TV3 el 1984 amb el cas Banca Catalana i el que ha fet la televisió pública seguint el Procés. Amat vacil·la però ho acaba comprant: creu que el 2017 va passar “una cosa similar” –es refereix al fet que TV3 només oferís una única mirada nacional i no la visió que la contradeia i que els intel·lectuals abandonessin la seva funció crítica per esdevenir orgànics d’un procés que no anava enlloc, segons explica–. Però li diu a Évole: “Tu i jo també en som responsables". "Per què?", es defensa. "Perquè la societat es va col·lapsar i nosaltres, tot i veure-ho amb escepticisme, no vam aconseguir evitar que allò passés. No ens podem sentir aliens a aquell col·lapse perquè si haguéssim tingut raó, no hauria passat”, li respon.

El col·lapse del qual parla Amat té a veure amb “el desarmament moral amb què vivim”. Els mites caiguts de Jordi Pujol o del rei Joan Carles ho evidencien: “Les societats contemporànies necessitem mites on projectar els valors que ens semblen més nobles. Però és necessari que la distància entre el mite i la realitat no sigui insuportable. Quan el progrés de la societat es cancel·la és quan t’adones que el rei anava nu”, observa Amat. El següent problema és que no hi hagi un nou mite compartit que permeti la regeneració. D’aquí la crisi política i la inestabilitat d’aquests temps. Alfons Quintà n’és un altre exemple i, esclar, ha causat coïssor. “És més incòmode i et compromet més parlar de la teva merda, però tendeixo a creure que hi estem més obligats”, conclou Jordi Amat.