La corrupció esclata a Sant Sebastià

Sant SebastiàDesprés de competir fa dos anys amb Que Dios nos perdone, la truculenta caça a un assassí en sèrie, Rodrigo Sorogoyen torna al Festival de Sant Sebastià amb un altre thriller, però en lloc del punt de vista policial ara fa que ens posem en la pell del criminal, que ja no és un psicòpata mataiaies sinó un polític, l’home de confiança del president d’una comunitat autònoma a qui la vida se li complica molt quan les corrupteles del seu partit surten a la llum i la policia el posa a la diana.

El reino s’estructura a partir del seguiment exhaustiu del protagonista, un entregat Antonio de la Torre, i la seva cursa contra rellotge per evitar caure en desgràcia i, quan ja es veu abandonat pels seus, engegar el ventilador i escampar tota la corrupció del partit. Si jo caic, que caiguin tots. La posada en escena de Sorogoyen és trepidant, subratllant la solitud i la sensació d’ofec de qui es veu repudiat per tothom. Però el més interessant és com, tot i posar el focus en De la Torre, el film retrata la corrupció generalitzada d’un partit -sense esmentar mai quin-, la naturalitat i l’alegria amb què els polítics manegaven tot l’assumpte quan es creien intocables.

La pel·lícula posa en imatges les escenes que tots hem imaginat en llegir a la premsa converses privades entre empresaris i càrrecs polítics enregistrades per la policia, la amoralitat d’unes persones que robaven a mans plenes sense càrrec de consciència en un clima d’impunitat total. Sorogoyen no vol retratar un home corrupte sinó la corrupció, i per això tria com a protagonista un personatge sense maldat, un home familiar, afectuós i treballador. I en fer-nos seguir de prop el seu viacrucis posa l’espectador en la incòmoda situació d’empatitzar amb ell.

És una llàstima que El reino descarrili en el tram final per culpa d’una escena nefasta: l’entrevista televisiva entre De la Torre i una Bárbara Lennie que fa de periodista implacable a l’estil agressiu d’Ana Pastor. Sorogoyen utilitza el cara a cara per introduir amb fòrceps un discurs molt justet sobre la corrupció dels mitjans i la falta d’escrúpols del protagonista. Tot i aquesta pega, cal aplaudir els reflexos del cinema espanyol per abordar la qüestió quan està tan viva en la societat. Seria bo que el cinema català en prengués nota i s’atrevís a encarar les misèries de la nostra política. Quan trigarem a veure la pel·lícula sobre el cas Palau o el biopic de la família Pujol?

Garrel, entre dues dones

La quinta essència del cinema francès està continguda en L’homme fidèle, que el seu director i protagonista, Louis Garrel, presentava ahir a Sant Sebastià. El fill del venerat Philippe Garrel escriu a quatre mans amb el veterà Jean-Claude Carrière la història de l’Abel, un jove a qui la seva nòvia Marianne (Leitita Casta, esplèndida) li deixa caure com si res que està embarassada, que el pare és el millor amic del nòvio, que fa un any que s’entenen i que ja han fixat la data per casar-se. Ell s’ho pren civilitzadament perquè així són els francesos i marxa de casa fins que, anys després, la mort de l’amic obre la porta a recuperar el seu gran amor.

Lluny del pes dramàtic de les pel·lícules del seu pare, Louis Garrel aposta en el seu cinema per un to de comèdia lleugera al servei d’un guió que empeny el relat cap a terrenys inesperats a través de la figura del fill de la Marianne, amb una fixació per les històries criminals i els assassinats. I la cosa es posa encara més interessant quan Eve (Lily-Rose Depp), la germana de l’amic mort, entra en escena i, perdudament enamorada de l’Abel, declara la guerra a la Marianne.

Hi ha més substància de la que sembla en una comèdia que subverteix els estereotips romàntics i converteix l’home protagonista en un titella en mans de les dues dones, que se’l passen de l’una a l’altra sense que ell hi digui la seva. Un joc de poder, sexe i sororitat que passa volant molt ben amanit per la bellesa dels seus tres protagonistes.