La crisi del covid dona el cop de gràcia als Cinemes Méliès

BarcelonaLa història dels Cinemes Méliès va començar el 20 de desembre del 1996 amb la reestrena d'El gran carnaval de Billy Wilder i ha acabat aquesta primavera amb la crisi del covid-19. Segons confirma a l'ARA el seu propietari, el cineasta Carles Balagué, el Méliès no reobrirà les portes. Ja han retirat el rètol de la porta i estan en tràmits per vendre els projectors. Les dues sales del 103 del carrer Villarroel no tornaran a projectar clàssics de Rohmer o Mankiewicz, com van fer durant la seva primera etapa, ni cinema d'autor recent com durant l'última dècada. És el punt final d'una aventura cultural que va influir en la formació cinèfila de molts espectadors, d'un cinema humil però sempre fiable i de cinc llocs de treball que desapareixen.

"La decisió ha sigut difícil, però no ens vèiem capaços de tirar endavant el projecte amb una situació econòmica tan delicada –explica a l'ARA Balagué–. Les mesures relacionades amb el covid ens haurien obligat a fitxar dues persones i això no ho podíem assumir. Però també han influït molt les males relacions amb la propietat de la finca, que és Coral Homes, una filial de CaixaBank que no en té cap cura. La finca està en males condicions i sempre havíem d'estar fent reparacions".

Els Méliès no ho han tingut fàcil per arribar fins aquí. L'estiu del 2011 van patir un incendi i el cinema va haver de tancar durant sis mesos. Gràcies als diners de l'assegurança van reobrir i van aprofitar per digitalitzar els projectors. En una altra ocasió, l'aigua es va filtrar a l'interior del cinema i va afectar les parets i el terra. I un cop fins i tot va caure el sostre de la sala 2. "Fins al covid, res havia pogut amb nosaltres –diu Balagué–. Si no hagués sigut per l'epidèmia segurament hauríem acabat els tres anys de contracte que ens quedaven i hauríem tancat la paradeta. Però el covid ho ha precipitat tot, és terrorífic, no s'hi pot fer res".

L'altra filmoteca de Barcelona

Els Méliès van néixer en una Barcelona anterior als DVD i a Filmin, quan la Filmoteca de Catalunya només tenia una sala i veure cinema clàssic en versió subtitulada no era gens fàcil. De seguida es va convertir en una mena de filmoteca alternativa de la ciutat, recuperant les filmografies de Billy Wilder, Alfred Hitchcock o Federico Fellini. A l'estiu es reunien totes les pel·lícules que havien projectat al llarg de l'any en uns cicles imbatibles que es projectaven sempre en 35 mm. "Vam arribar a comprar 300 còpies de clàssics", recorda Balagué.

Balagué fa "una lectura molt positiva" de la primera etapa dels cinemes, abans que la popularització dels DVD i l'encariment de les còpies en 35 mm fes inviable continuar amb els clàssics i l'obligués a reorientar les sales a les reestrenes de cinema d'autor en versió original. "A partir del 2010 ja no era igual –diu–. Vam perdre la idea original de donar continuïtat als clàssics i projectàvem les mateixes pel·lícules que tothom. Però durant un temps vam contribuir a educar la cinefília de molta gent i això és molt satisfactori. Hi ha gent que m'ha dit que ha conegut la història del cinema gràcies als Méliès". Aquesta tasca va ser reconeguda amb el premi Ciutat de Barcelona del 2003 i el Sant Jordi del 1996. Balagué també va guanyar el premi Carles Duran dels Barcelona de Cine del 2006.

Però aquesta aventura cinèfila s'ha cobrat un preu: la pròpia carrera com a cineasta de Balagué, que des que va obrir el cinema no va poder aixecar cap projecte de ficció i es va refugiar en el gènere documental, estrenant al mateix Méliès títols com La casita blanca. La ciudad oculta, del 2002. "Era tal el volum de feina dels cinemes que el Méliès es va acabar menjant el Carles Balagué director i durant aquests anys només vaig poder tirar endavant uns pocs documentals. Però què hi farem, va valer la pena ni que sigui per la primera etapa dels cinemes", lamenta.