Les cornades d’Angélica Liddell

'Liebestod'

Teatre lliure. 23 de juliol

Angélica Liddell és una ànima lliure fins a l’extinció. Sobre l’escenari, els seus actes esdevenen ritus atàvics lligats a la tragèdia d’existir i al dolor de la recerca de l’amor. No és, doncs, gens estrany que el seu teatre furiós, salvatge i cerimonial hagi mirat ara cap al món del toreig, on es donen la mà el ritual, el sacrifici i la violència sota l’allargada ombra de la mort.

Liebestod neix com a homenatge al torero poeta Juan Belmonte sota l’advocació de l'últim acte de Tristán i Isolda de Wagner, conegut amb el títol de l’obra de Liddell i que significa morir d’amor. Un morir d’amor tràgic i dolorós perquè cal anar a l’infern per salvar la persona estimada, perquè cal el sacrifici personal per sobreviure. I per a Liddell, l’escenari és el lloc on s’immola en cada espectacle. A Liebestod ho fa en una evocació d’una plaça de braus de groc blanquinós on la creadora s’enfrontarà amb els seus fantasmes habituals; on practicarà l’autofàgia després de mutilar-se els genolls, els peus i els canells amb una fulla d’afaitar; on beneirà amb vi un grapat de nens sostinguts pels seus figurants; on s’enfrontarà amb un brau dissecat sense altra espasa que la paraula, sigui la seva o la de Cioran; on, micròfon en mà com en un stand up, escamparà cornades a tort i a dret. Cornades als actors i les actrius, cornades als admiradors i als espectadors en general, cornades al teatre francès, als adolescents francesos preocupats per les futures pensions, cornades contra les feministes i cornades, les més sagnants, contra ella mateixa.

Liddell ha crescut. És ja una diva que pot fer el que li doni la gana. Mai ha sacrificat la llibertat creativa, però ara pot fer el que li sembli, sabent que no defraudarà els que la idolatren. Però molt em sembla que en aquest permanent joc que practica entre el personatge escènic i la persona, el primer, com Saturn a Goya, s'està menjant la segona i l’autenticitat que desprenien altres espectacles anteriors. Això no treu la majestuosa força iconogràfica dels quadres que Liddell imagina, ni l’autoritat amb la qual el seu petit cos omple l’escenari i la cura que té de la música i la llum.