ART
Cultura11/10/2017

El cor de les tenebres de Rodin

La Fundació Mapfre dedica una exposició a la creació de la monumental i inacabada ‘La porta de l’infern’

Antoni Ribas Tur
i Antoni Ribas Tur

Barcelona“La història de La porta de l’infern no es pot definir com la història d’una única obra, sinó de moltes”, afirma Catherine Chevillot, directora del Museu Rodin de París i comissària de l’exposició amb què la Fundació Mapfre s’endinsa des d’avui fins al 21 de gener en el procés de creació d’aquesta obra mítica, que va quedar inacabada. “Hi ha més de 200 personatges i figures, i el més important és que es transformen”, subratlla la comissària. A més, Rodin va convertir en peces autònomes escultures que havia pensat com a part del conjunt, com és el cas de les cèlebres El pensador, El bes, Ugolino envoltat dels seus quatre fills, Danaide i Les ombres, i en va fer unes quantes versions. Segons el director de l’àrea de cultura de la Fundació Mapfre, Pablo Jiménez Burillo, La porta de l’infern és “el cor” de l’obra de Rodin i la va fer servir com un “laboratori de formes”. “Rodin no va arribar a construir la porta, però sí que la va reconstruir”, diu Jiménez.

La mostra, que coincideix amb el centenari de la mort de l’artista, porta per títol L’infern segons Rodin i inclou més de 150 peces, entre fràgils models de guix, escultures, dibuixos, fotografies i altres materials, tots ells provinents del Museu Rodin. “Totes les grans exposicions que hem fet han sigut precedides d’estudis molt aprofundits, i La porta de l’infern és una obra tan gran i tan complexa que havia desencoratjat molts dels investigadors. El seu èxit es deu a un conservador del museu que l’ha estudiat durant deu anys”, explica Chevillot. No és estrany que un estudiós pugui arribar a tirar la tovallola: Rodin va rebre l’encàrrec de l’estat francès de fer una porta per al museu d’arts decoratives l’any 1880; hi va treballar durant més de vint anys i no la va arribar a fondre en bronze. De fet, els vuit exemplars en bronze de La porta de l’infern que hi ha arreu del món -segons la legislació francesa es consideren originals fins a dotze exemplars d’una escultura- són pòstums. El públic va poder veure La porta de l’infern per primera vegada l’any 1900, quan Rodin va decidir exposar-la coincidint amb l’Exposició Universal de París. Però no va ser una presentació convencional: en lloc de presentar l’obra tal com la tenia en aquell moment, va extreure’n les escultures i les va presentar com a peces autònomes.

Cargando
No hay anuncios

L’infern segons Rodin funcionaria sense textos ni cartel·les: la capacitat de Rodin d’explotar les possibilitats expressives dels cossos i els rostres tant en figures aïllades com en grups de diferents figures, que recreen escenes de l’infern de la Divina Comèdia, és captivadora i sembla no tenir aturador. En origen la porta estava estructurada amb quarterons com les portes renaixentistes i va evolucionar cap a conjunt magmàtic. “S’ha dit que l’escultura de Rodin és líquida, i a La porta de l’infern va esprémer la seva estètica”, diu la comissària. Com a mostra de l’afany experimental de l’escultor, es poden veure tres versions diferents de Fugit amor, protagonitzada per una parella que intenta evitar que l’altre s’esmunyeixi d’entre els seus braços. I pel que fa a El pensador, primer va representar el rei de l’infern, Minos, i també Dante reflexionant sobre la seva pròpia obra. “La porta és una gran obra monumental del segleXIX, però també està oberta a l’escultura moderna. També es pot veure com la culminació de tota una tradició i alhora té al davant la desintegració de l’obra”, diu Jiménez.

“A Rodin li agradava incorporar les alteracions i els accidents en les escultures. Volia que l’obra fos viva, per això odiava els restauradors”, diu Chevillot. En el terreny de les idees, la creació de La porta de l’infern va experimentar un gir arran de la lectura del poemari de Charles Baudelaire Les flors del mal. “Primer comencem a pensar l’estructura d’una manera molt lògica: a la llinda dreta hi ha els llimbs i al timpà hi ha Minos. Baixant, a la llinda esquerra hi ha el Cercle de l’amor i el recorregut desemboca a l’infern, que està representat als batents de la porta. Però quan Rodin llegeix Baudelaire, l’estructura trontolla i esdevé molt més confusa”, explica Chevillot. “Trenca aquesta estructura lògica -afegeix- i canvia personatges de lloc, ho va canviant tot. El que tenim és una ebullició de figures en què fins i tot ens preguntem si és foc o lava i que té com a rerefons un ambient molt turmentat”. Aleshores el turment del qual parla la comissària ja no és només matèria literària, sinó real i quotidiana. “L’infern és la vida contemporània, no és al més enllà”, conclou Pablo Jiménez Burillo.