El cop de puny de Gustavo Dudamel al Liceu
Triomf del veneçolà i d’un trio d’asos en una producció irregular de l’òpera verdiana
'Otello' (Gran Teatre del Liceu, 27 març del 2021)
Com un cop de puny. Així ha de sonar el primer acord de l’Otello de Verdi i així ha de seguir sonant al llarg dels següents compassos. Però la penúltima òpera del mestre italià no és tan sols això, perquè està carregada de passatges subtils, sibil·lins, diabòlics i angelicals. Tota una exhibició de la grandesa d’una partitura a l’altura de la tragèdia shakespeariana de la qual és deutora. I una de les òperes més difícils del repertori. I si amb Il trovatore d’inicis de temporada Gustavo Dudamel ens va fer somiar traient de l’orquestra del Liceu sons meravellosos, el miracle s’ha repetit amb aquest Otello. El mestre veneçolà cuida i amoroseix tots els detalls de la partitura i no té contemplacions quan es tracta de fortissimi, però al mateix temps acaricia les parets del teatre amb les sinuositats de la cançó del salze o de l’Ave Maria del quart acte. I cor i orquestra van respondre a l’altura de les circumstàncies.
Això no justifica les caríssimes entrades que s’han posat a la venda per veure i escoltar aquest Otello, però trigarem a oblidar una versió com aquesta, que també inclou un trio d’asos: l’Otello de Gregory Kunde, a qui vam escoltar a Peralada sota la pell del moro de Venècia, mostra una admirable paleta de registres expressius que el fan, actualment, l’Otello ideal. Ho és també el Jago de Carlos Álvarez –que també coneixíem–, que és un prodigi de maldat, sense allunyar-se ni un mil·límetre de l’estil del baríton Verdi. La soprano Krassimira Stoyanova, que va cantar Desdemona al Liceu el 2006, ha superat amb escreix aquella interpretació per oferir una versió pulcra, sensible i incontestable en musicalitat i bon gust.
L’espectacle, a més, compta amb solvents secundaris, començant pel Cassio d’Airam Hernández i seguint pel Roderigo de Francisco Vas, l’Emilia de Mireia Pintó o el Lodovico de Felipe Bou.
La producció d’Amélie Niermeyer fa de Desdmona un personatge omnipresent al llarg de l’espectacle, que transcorre sempre en cambres tancades, cosa que intensifica la claustrofòbia que viu l’esposa d’Otello. Ella és l’únic personatge visible a la tempesta del primer acte mentre el cor, Cassio, Roderigo, Montano i Jago són engolits per la foscor més absoluta. Tan sols Desdemona veu i sent de debò el sofriment del seu marit. I potser per això el seu assassinat a mans d’Otello resulta doblement execrable: Niermeyer no deixa de condemnar Otello, per molt víctima que sigui de Jago. El problema de l’espectacle, però, és que en moments concrets cau en incoherències que resulten massa visibles si es va seguint el text de Boito.