Contra els tòpics sobre el monestir de Ripoll

Barcelona“La política patrimonial catalana mai ha donat al monestir de Santa Maria de Ripoll l’atenció que és mereix. És una vergonya. És un edifici cabdal arquitectònicament, que al segle XI era avantguardista. També va ser molt important com a scriptorium i per la portalada, que és del segle XII”, afirma Concepció Peig, professora d’art i una de les autores de llibre Santa Maria de Ripoll al segle XIX. El procés d’una transformació. El llegat Joan Martí i Font, publicat per la Fundació Eduard Soler. L’obra sistematitza, per primera vegada, els cinc projectes oficials de restauració del conjunt: el municipal del 1846, el primer d’Elies Rogent (1865-1870), els dos de l’arquitecte gironí Martí Sureda, dels anys 1867 i 1878-1880, i l’últim d’Elies Rogent (1885).

Pel que fa a les novetats més recents del monestir, a l’abril va obrir les portes al públic la necròpolis trobada al subsòl del presbiteri, datada entre els segles VI i X. Però tot i que està considerat un dels símbols de Catalunya, no té un pla director per seguir aprofundint en el seu coneixement. Sí que en va tenir un la portalada, aprovat per la comissió territorial de Patrimoni de Girona el 2008.

Una restauració d’un altre temps

El monestir de Santa Maria de Ripoll que es conserva és el fruit de la reedificació que l’arquitecte Elies Rogent va portar a terme entre els anys 1886 i 1893, en plena Renaixença, durant el mandat del bisbe Josep Morgades. L’afany de convertir les ruïnes del conjunt en un temple, com el que l’abat Oliba havia consagrat l’any 1032, sovint s’ha criticat per excessiu i potser ha afectat les investigacions posteriors. “Ens agradi o no, l’experiència de reedificació d’Elies Rogent ja forma part d’aquest edifici. També és enriquidora, perquè podem llegir tota la nostra història en un edifici”, diu Conxa Peig. L’església de Santa Maria de Ripoll és extraordinària si es mira en el conjunt del Romànic, perquè era una de les poques que tenien cinc naus i també destacava per l’amplitud i la transparència de la capçalera. La intervenció d’Elies Rogent, que també estava a l’avantguarda de les que es feien a França, Alemanya i Itàlia, va respectar la distribució del temple. El que es va arribar a executar va ser la decoració de l’interior. En aquest sentit, el llibre treu a la llum per primera vegada un projecte de decoració de Francesc de Paula Nebot que remet al primer art cristià i que data de l’any 1908.

A més de Concepció Peig, els autors de Santa Maria de Ripoll al segle XIX són el periodista i president de Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, Antoni Llagostera Fernández, i el sacerdot i historiador Antoni Pladevall i Font. L’origen del llibre es remunta a un encàrrec que l’industrial ripollès Eduard Soler i Font va fer el 1999 a un grup d’estudiosos de la localitat, pocs mesos abans de morir, perquè valoressin el llegat del seu avi, Joan Martí i Font, que va dirigir les obres de reconstrucció del monestir de Ripoll entre els anys 1881 i 1893. Martí i Font va deixar al seu nét un conjunt de cartes, fotografies i plànols del monestir. “El material del llegat Martí i Font tenia interès, perquè posava de manifest que la reconstrucció del monestir de Ripoll, durant el segle XIX, contra algunes simplificacions àmpliament difoses, havia sigut un procés complex. En realitat tot va ser molt més complicat del que quasi sempre s’ha explicat”, va dir Antoni Llagostera fa pocs dies durant la presentació del volum a Ripoll.

Un procés de reedificació coral

Un dels exemples de la complexitat de les vicissituds de la recuperació és la reconstrucció del mur de la nau central, que ja no es pot atribuir únicament a Elies Rogent. El 1877 el mur estava pràcticament en ruïnes i el 1883 ja s’havia recuperat, però entre un moment i l’altre el responsable de les obres havia canviat: “Estava reedificat fins per sobre de les voltes que comuniquen la nau central amb les laterals occidentals. Tots dos treballs van ser realitzats per Martí Sureda i Joan Martí i Font. Elies Rogent, doncs, ja va trobar molts elements aixecats, que va completar amb diferents decisions arquitectòniques”, va afegir Llagostera.

La consagració de la nova església va posar fi a dècades d’abandó i de temptatives per recuperar el conjunt, que va passar de ser un monestir benedictí a propietat de l’Estat el 1835, arran de la Desamortització. L’edifici es va abandonar, va quedar en un estat ruïnós i va ser espoliat abans que es tornés a reivindicar la seva vàlua.

“Elies Rogent va tenir carta blanca. També estava d’acord amb les intencions que tenia el bisbe Morgades”, recorda Peig, que assenyala l’any 1885 com un moment decisiu per a la restauració del monestir: “L’Estat va cedir específicament l’edifici del monestir a la diòcesi de Vic perquè fos convertit en església parroquial i va guanyar la proposta d’Elies Rogent de reedificar-la d’acord amb la idea que es podia tenir del que havia sigut l’església consagrada per Oliba”. En canvi, el posicionament de Martí Sureda era més conservacionista i només preveia restaurar-ne les parts conegudes, no tocar les ruïnes de les parts desaparegudes.

Així mateix, hauria salvat les restes gòtiques que hi havia al monestir: la nau central es va ensorrar l’any 1428 arran d’un terratrèmol i va ser reconstruïda amb arquitectura gòtica. “Rogent era un exponent de la Renaixença, que estava interessada en els orígens de Catalunya. Per a ell, les construccions fetes al segle X eren les vàlides, encara que el Gòtic a Catalunya és mediterrani i no es pot comparar amb el francès. El Gòtic català té uns altres paràmetres, és un Gòtic d’esplendor, no es poden confondre”.

El tema pendent del panteó reial

A part de la restauració de l’edifici, a Santa Maria de Ripoll encara li falta la pàtina de la seva memòria funerària, la del panteó comtal, que encara no s’ha excavat. “Els reis i altres sobirans territorials a la Marca Hispànica i a Europa normalment volien ser enterrats a les portes de les esglésies, habitualment esglésies de fundació reial o d’aquests nobles”, explica Peig. Santa Maria de Ripoll tenia dues portes. La principal, que era l’oposada a l’absis, i la porta lateral, que donava a les dependències dels monjos. S’han fet estudis de georadar recentment, però els resultats encara no estan disponibles. “És al redós d’aquestes portes que s’ha de buscar l’emplaçament dels enterraments”, subratlla l’experta.

Però no només es busquen tombes i sepulcres a les entranyes del conjunt. “Segons els usos funeraris no tan sols hi havia els emplaçaments de les tombes o sepulcres. A més, aquests comtes van construir capelles de memòria funerària, on es feien dir misses als difunts i les seves famílies i on hi havia relíquies. Ja n’he ubicat tres”, conclou l’experta.