Eduardo Mendoza: "Contra el Manolo es vivia millor"

Barcelona"L'única raó per la qual t'han posat al món és per mortificar-me", li solia dir Eduardo Mendoza a Manuel Vázquez Montalbán. L'autor de La ciutat dels prodigis va recordar ahir aquesta anècdota a la Universitat Pompeu Fabra durant la ponència inaugural del II Congrés Internacional Manuel Vázquez Montalbán, titulat Diez años sin Manolo . "Sempre que viatjava arreu d'Europa per promocionar les traduccions dels meus llibres, acabava parlant del Manolo", va assegurar l'escriptor. Els dos autors van formar "un tàndem casual", va afirmar Mendoza, que va insistir que "s'ha de fer alguna cosa perquè el Manolo no es converteixi en un record o en una icona al costat del Floquet de Neu i el Negre Banyoles". S'ha d'analitzar "què queda i què hem de fer perquè segueixi, perquè no es converteixi en una estàtua vivent de la Rambla", va afegir.

Eduardo Mendoza va subratllar que el seu coneixement de Vázquez Montalbán no és gens acadèmic i que ahir parlava des de la perspectiva personal i de l'amistat. Va començar la seva intervenció, que portava per títol Con Manolo en la maleta , alertant que els deu anys que han passat des de la mort de l'autor han passat tant en la seva figura com en la seva obra. Actualment, Vázquez Montalbán està considerat un "clàssic contemporani", va dir Mendoza, abans de descriure aquesta qualificació com "un congelador on es guarda un cadàver fins que es pot col·locar en algun lloc". Per Mendoza, que va descriure Vázquez Montalbán com un home "tremendament sentimental", cal mirar des d'una altra perspectiva "el Manolo pintoresc i costumista" i veure'l com "un intel·lectual europeu lligat a l'estranya deriva d'Europa". Mendoza sentia parlar de Vázquez Montalbán arreu d'Europa com "l'últim intel·lectual que s'expressava amb unes formes narratives i una poesia que no defugien els grans temes del nostre temps. No era assagista, però també va escriure assaig".

Refugiar-se en la cuina i el Barça

Quan Manuel Vázquez Montalbán va morir, Eduardo Mendoza va agafar el relleu de la seva columna d'El País els dilluns. "Sabia que no només substituïa el seu espai sinó la seva manera de treballar. Era una manera de seguir-me barallant amb el Manolo, cosa que vaig fer des que ens vam conèixer", va dir l'autor de La verdad sobre el caso Savolta . "Contra el Manolo es vivia millor", va reblar, i va assenyalar com l'autor d' El pianista s'havia refugiat "en el món simbòlic de la gastronomia i el Barça" després de la caiguda del Mur de Berlín.

Mendoza va començar a publicar anys després que Vázquez Montalbán. "Em donava una gran seguretat -va dir l'escriptor-, perquè quan vaig començar cobríem el mateix terreny. Em justificava. Jo podia ser molt més excèntric perquè ell era molt cèntric". Vázquez Montalbán i Mendoza tenen en comú haver creat dos detectius sui generis i haver abordat la transformació de Barcelona des de les acaballes del franquisme fins després dels Jocs Olímpics.

Vázquez Montalbán. Una biografía revisada a la Universitat Pompeu Fabra. El pròleg és seu