Reunió informal
No tenia cap idea al cap, només que volia marxar del restaurant. El cap de departament s’havia assegut el meu costat i no parava d’importunar-me parlant-me de la reunió amb els inversors de UK. Iukei. Cada cop que pronunciava les sigles en anglès, els ulls se me n’anaven darrere del ganivet, que era allà, afilat, esperant a ser utilitzat quan el meu superior acabés de parlar-me. Em donava copets a l’espatlla mentre em parlava, això ho feia molt, i tenia una taca als dits. “No em toquis que em taques”, li vaig dir, agafant un tros de pa calent per entretenir-me i semblar ocupada. Iukei, un altre cop. M’havia estirat la faldilla i havia mirat l’infinit, ja ni m’esforçava a fingir que l’escoltava de debò. Era una de les comercials bones, no tenia por, en principi, que em fessin fora.
Davant meu, l’altre. Francament, quin accident havia estat liar-se amb ell fa dues setmanes, ell no ho havia superat. Que jo tinc marit, que tenim parella tots dos. Creia que havia estat força clara, però semblava que no. “M’has fet entristir i ha baixat el meu rendiment per culpa teva. Aquesta nit tampoc pots quedar?” Poètic i productivista: no podia generar-me cap altra cosa que repulsió. Ell i la seva mirada de desolat allà, com si esperés marxar, però de bracet amb mi. Abaixo un altre cop la mirada al ganivet i el veig allà tan afilat que és sincerament, estranyament, reconfortant. De sobte, pensaments addictius: tallar dos caps, el del costat i el del tonto insofrible, i que surti sang, molta sang enmig d’aquella reunió que han convingut a anomenar reunió informal al vietnamita. Canvio d’aigua a vi. Ja visualitzo la reunió amb la de recursos humans: “Una cosa és no saludar de tant en tant, no portar pastetes el dia del teu aniversari, i una altra de molt diferent és carregar-te dos companys. Estàs fatal”. “Has rebut el meeting per Google Calendar amb els inversors de iukei? Encara no has posat que sí que vindràs”. Evidentment que penso anar-hi, o és que tinc una alternativa? El cap insisteix per desè cop que es tracta d’una reunió vital per duplicar els objectius anuals marcats. “Han de quedar impressionats, esforçem-nos, va, som un equip de futbol i tu ets la meva davantera!” Ha, ha!
A l’ala oest de la taula semblen parlar d’un altre tema, estiro la vista, estiro el coll per saltar amb urgència a l’altra conversa com un ocellet que s’escapa de la gàbia. Durant el trajecte aconsegueixo esquivar la mirada de l’examant que encara segueix allà mirant-me fixament amb cara de pena i reclamacions. La de recursos humans em mira i em diu que li agrada molt molt la brusa que porto perquè és la seva forma estàndard d’interacció.
-Et dic jo que a la Xina estan fent quarantena. Que no surten de casa i s’ho prenen molt en sèrio. Que ho estic mirant a unes mètriques. Jo cada matí poso a Google “ Coronavirus deaths ” i em surten les xifres. Que això va molt de pressa, us ho juro -diu l’home del fons, que és d’atenció al client, amb cara d’espant.
-Tu tens massa por de morir-te, Tomeu -li diuen, i la taula esclata a riure coincidint amb el moment en què els cambrers porten les sopes de cranc. El cap diu, picant l’ullet a una de les cambreres i regalimant de cervesa vietnamita, que aprofiti a tothom, que avui paga el jefe per celebrar que arriba l’apocalipsi. Riu molt fort, i tothom el segueix.
-Us dic una cosa, jo signo ara i aquí per una quarantena -diu el Tomeu-, que no és por de la mort, el que tinc, sinó ganes d’estar-me a casa.
Ai, si tot això s’acabés demà! Com una explosió, com un incendi molt gran, poder tancar-me sense escoltar ningú, sense veure ningú. Miro el Tomeu i li dic que sí, que sí a tot. Si fos possible, d’aturar tot això. Repasso el meu voltant i em pregunto si trobaria a faltar alguna cosa d’allà, i em responc que no.
