Conspiranoies

Les teories de la conspiració continuen nodrint els mitjans i la cultura de continguts sucosos. L’últim exemple, la sèrie de l’estiu: 'Stranger things'. Volem culpables dels nostres mals. I si no en tenim, ens els inventem (o no)

Miley Bobby Brown és Eleven a 'Stranger things'.
Yeray S. Iborra
30/09/2016
5 min

La culpa és del govern americà. I això tranquil·litza. Reafirma: esclar, qui si no. O els americans… O els comunistes –si la pregunta la fas a un americà–. Perdó, la culpa no és de tots els americans: la culpa és dels serveis d’intel·ligència (americans). Ells van carregar-se Kennedy, ells van fer creure a mig món que l'home havia arribat a la Lluna… I, per sobre de tot: ells són els maleïts –perdoneu un fan consternat– responsables de la desaparició de Will Byers: a qui nassos li passa pel cap experimentar amb altres dimensions. Putos ianquis.

Una llança a favor dels amics del dòlar: encara no sabem ben bé què o qui segresta Will Byers al primer capítol de Stranger things. El que és innegable és que la sèrie ha arrasat aquest estiu: una amanida de clixés de la cultura audiovisual dels anys 80 ha atrapat fans de mig món. La sèrie barreja amb solvència les aventures d’un grupet de nanos de perfils arquetípics amb la ciència-ficció. I, esclar, deixa la porta prou oberta perquè no sapiguem diferenciar què del que s’explica és veritat i què no. Gràcies a això, els fans conspiren. Rere les aventures de tres nois espavilats hi corre un rumor: el projecte Montauk.

Les teories de la conspiració, categoria de la cultura popular que explica que rere alguns esdeveniments s’hi amaguen grups de pressió amb intencions tèrboles, diuen des dels anys 80 que el projecte Montauk va tenir lloc a Long Island. Que en unes naus del govern americà s’hi experimentava amb persones: buscaven noves eines per fer guerra psicològica. Quina constància es té d’aquest fet? Només el relat d’un jove anomenat Preston Nichols, que en el seu moment va assegurar que havia sigut víctima d’aquestes proves.

Potser Montauk forma part de la llarga llista de temeritats atribuïdes sense fonament als americans. Potser és una gran bola de Preston Nichols. El que és evident és que és proper a un altre projecte que sí que està documentat: MK Ultra, una investigació científica, finançada per la CIA, amb persones. Volien experimentar amb el control mental. Per fer-ho administraven drogues i practicaven tot tipus de tortures als pacients. El director de la CIA Richard Helms va ordenar l’any 1975 destruir tota la documentació del cas, que fins a l’any 2001 seguia cuejant als tribunals americans.

Els germans Matt i Ross Duffer, creadors de Stranger things, ho van veure des del principi: tenien els personatges, la trama, però els faltava alguna cosa… El misteri: l’enemic. I res millor que una bona dosi de confabulació per tenir enganxat davant el televisor (el PC, la tauleta o el mòbil) l’espectador. La narrativa de les teories de la conspiració és ben valuosa per a la ficció (i per a la vida real). El plantejament simplista del bé i del mal. D’una realitat plana, i d’un gran poder que consorcia. La dialèctica amic i enemic –un concepte robat al politòleg Carl Schmitt– proporciona una base perfecta per construir un argument. Això explicaria per què el maridatge entre aquest tipus de teories de tall conspiranoic i la cultura popular no és res nou.

Des dels anys 60, les teories de la conspiració, un fenomen proper a les llegendes urbanes, ha corregut en paral·lel a la indústria cultural. Des d'Expedient X: La veritat és allà fora. Fins a bestsellers com El codi Da Vinci: l’Església catòlica tapant l’origen de Jesús, visca els Illuminati! I acabant, com dèiem abans, en els comunistes: a la pel·lícula Dr. Strangelove (1964) són els protagonistes de la conspiració. Fins i tot hi ha un corrent literari anomenat conspiracionista: Oriana Fallacci o David Icke formen part de la seva llarga llista d’autors. Segueix viu Elvis Presley? I Paul McCartney ¿va morir l’any 1966 i va ser substituït pel canadenc William Campbell?

Però no cal anar-se’n gaire lluny per analitzar el fenomen del complot com a motor cultural. Més recentment, un mockumentary va fer bullir l’opinió pública espanyola. El 23-F era un fake, així ho va presentar el Salvados de Jordi Évole. Per què va aixecar tanta polseguera el programa? Ja ho diuen que les mentides es construeixen amb els mateixos elements que les veritats. I no hi ha res pitjor que sentir-se enganyat: com més ben construïda estigui la mentida, més mal.

Qüestió de fe

Si resulten tan poc creïbles, per què la cultura popular està plena de mites relacionats amb les teories de la conspiració? Hi ha qui diu que, com amb la religió, necessitem respostes. Un sentit total a la vida. Tot és qüestió de fe. Però els anticonspiracionistes alerten: qui creu a cegues en la informació extraoficial, paral·lela, mostra la mateixa predisposició a ser alienat que el que la critica. D’altres sostenen que la postmodernitat i el cinisme ens han fet animals escèptics davant les estructures polítiques clàssiques. Necessitem noves explicacions.

Alguns hi veuen una opció revolucionària: desconfiem perpètuament de l’autoritat. Veiem els polítics com uns mentiders… I això ens fa, automàticament, confiar més en el relat alternatiu. A vegades la realitat ens dóna la raó. Com en el cas de l’atemptat d’Al-Qaida –i no d’ETA– l’11-M o de l’existència dels GAL, finançats pel govern del PSOE. Aquest fenomen –tendència psicològica a conspirar fonamentada en ambivalència de la realitat– va ser estudiat per Michael J. Wood, especialista en la psicologia de les teories de la conspiració de la Universitat de Kent.

El que és cert és que l’arribada d’internet –Reddit, el monstre– ha permès el creixement de milers de teories: més blogs, més imatges de baixa qualitat tunejades amb el Paint. Fal·làcies i falsos sil·logismes… Hi ha qui no desacredita del tot la funció d’aquest tipus de material. Hi ha qui veu en les teories de la conspiració el mateix que se li veia a la literatura distòpica: capacitat de predir i analitzar fenòmens de gran complexitat a partir de la simplificació dels missatges. Una de les telesèries més famoses, Els Simpson, s'ha situat en el punt de mira dels seguidors del conspiracionisme, ja que afirmen que va predir, entre altres coses, la caiguda de les Torres Bessones. Alguns pensen que, després de 27 temporades (596 episodis), alguna n’han d’encertar. A més, els guionistes també són fans de la conxorxa, van dedicar un capítol a la maçoneria. Sigui com sigui, el capítol en qüestió va generar debat. Avui dia, segons una enquesta de la BBC sobre conspiracions, un 15% dels americans creuen que el responsable de l’11-S va ser el mateix govern dels Estats Units.

La culpa… dels americans

La navalla d'Occam –també anomenada principi de parsimònia– és un principi metodològic i filosòfic atribuït al frare franciscà Guillem d'Occam que diu que "en igualtat de condicions, l'explicació més senzilla sol ser la més probable". L’afirmació, de dubtosa qualitat científica, no dóna pistes sobre com resoldre el misteri al voltant de les teories de la conspiració, ja que simplement –tal com afirma l’acadèmic de la Universitat de Minnesota Mark Fenster– l’objectiu d'aquestes teories és mostrar les "arestes" de les versions oficials.

Hi ha poques teories de la conspiració verificades. Però una de les més populars sí que ho està: va existir una policia secreta a l’imperi tsarista que va fomentar l’antisemitisme. Precisament un jueu, el filòsof Karl Popper, ho va manifestar sense embuts: "No vull donar a entendre que les conspiracions mai tenen lloc. Al contrari, són fenòmens socials típics". Un altre hype per entregues, aquest de l’estiu passat, Mr. Robot, va posar sobre la taula l’espionatge massiu... En feia responsable directe E Corp, multinacional entre Apple i Google, al servei del capital i d’esquena als drets dels ciutadans. Tot de la mà del govern. Edward Snowden es va encarregar de demostrar que allò de "L'estat ens espia" no és cap ximpleria. Fent bona la idea que, davant qualsevol dubte, la culpa és dels americans.

stats