Conservar l’arquitectura d’autor més enllà de Gaudí i Sert

BarcelonaEl departament de Cultura fa un salt qualitatiu en la conservació de l’arquitectura del segle XX: divendres els arquitectes Roger Subirà i Fernando Marzá van presentar, dins els actes de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural, l’estudi Anàlisi i valoració del patrimoni i arquitectònic dels segles XIX i XX a Catalunya. Per encàrrec de la direcció general de Patrimoni, Subirà i Marzá han elaborat una llista de 438 obres des del 1850 fins a finals del segle XX per definir si estan protegides adequadament. Ara com ara hi ha 81 edificis declarats Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). “El que és important no és només la protecció com a BCIN, sinó que tinguem reconeguts i inventariats tots aquests elements, i també que la societat se’ls faci seus”, afirma la directora general de Patrimoni Cultural de la Generalitat, Elsa Ibar.

Les 438 obres seleccionades estan dividides en quatre categories, segons la importància i la urgència de protegir-les. En la categoria més prioritària hi ha 49 edificis. D’aquests 49, el departament de Cultura està tramitant la declaració com a BCIN del Teatre Metropol (Tarragona) i la Casa Bofarull (els Pallaresos), de Josep Maria Jujol, i la casa La Ricarda i el Poblat Hifrensa, a l’Hospitalet de l’Infant, d’Antonio Bonet Castellana i Josep Puig i Torné. En les categories següents n’hi ha 234, en dues fases. En l’última, de 155 obres, és on hi ha més edificis recents. Les obres d’aquest àmbit són molt valorades pel sector i han rebut premis, però encara no se’n té perspectiva històrica. En aquest punt, el departament de Cultura emplaça els ajuntaments perquè les monitoritzi i les declari Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).

En definitiva, aquest treball, que no té valor normatiu sinó informatiu, contribuirà a fer que s’evitin casos com les mutilacions que ha patit la plaça dels Països Catalans de Barcelona, d’Helio Piñón i Albert Vilaplana, i l’estat ruïnós en què estan el conjunt de la Casa Regàs i el Belvedere Georgina, a Llofriu; un dels treballs més emblemàtics de Lluís Clotet i Oscar Tusquets. També podrà salvar un edifici en perill, l’església parroquial de Sant Jaume, a Badalona, d’Antoni Moragas i Gallissà, i fer que es reconstrueixin les instal·lacions de tir amb arc dels Jocs Olímpics, d’Enric Miralles i Carme Pinós.

A mesura que la Generalitat disposi de recursos, continuarà donant el màxim grau de protecció a més edificis i continuarà revisant el grau de protecció dels que es troben en la resta de categories. “Si atenem la norma no escrita que es comença a parlar de patrimoni quan es té una perspectiva de 50 anys sobre un edifici, ja hauríem d’haver arribat fins als anys 70”, afirma Roger Subirà. Pel que fa a la distribució de les obres de la llista, 152 són a la ciutat de Barcelona i 89 a la província. A la demarcació de Tarragona n’hi ha 63, a la de Lleida 50 i a la de Girona 84. Serà feina d’anys, fins i tot de generacions, poder arribar a tenir cura de totes les obres de la llista amb profunditat. No només pel que fa a la quantitat, sinó també per les particularitats de l’arquitectura catalana del segle XX. “El segle XX ho canvia tot, tot s’accelera”, diu Subirà, sobre transformacions com el sorgiment de l’arquitectura d’autor, que fa que els edificis sovint no es puguin entendre de manera aïllada sinó com les baules d’una cadena, de l’habitatge col·lectiu i la consideració de les operacions urbanístiques i de paisatgisme. Les repassem a través de quatre claus històriques.

Dèficit de Noucentisme

A l’extrem del Modernisme, és un moment pendent de revisió

Si bé el Modernisme està molt representat, aprofundir en la protecció de l’arquitectura noucentista encara és una assignatura pendent. “El Noucentisme està pràcticament sense protecció. Potser perquè ja fa un segle de la fundació de la Mancomunitat, la seva apreciació ha crescut i és un estil i un moment de la nostra història que cal reivindicar més, tant els grans equipaments de país com els petits de territori”, explica Roger Subirà, que destaca les biblioteques populars de Valls i el Vendrell.

Fragilitat racionalista

Edificis de materials pobres que cal adaptar a la normativa

Per a Subirà, l’arquitectura de la Catalunya republicana també és un moment clau pel seu afany “d’ordenar el territori”. Quan ell i Marzá reclamen fer BCIN l’antiga Escola Industrial de Tarragona, de J.M. Monravà, cal tenir en compte que sovint els edificis racionalistes són molt fràgils per la pobresa dels materials amb què van ser fets i el caràcter experimental en el seu temps. Una altra qüestió que plana sobre aquests edificis és l’adaptació a la normativa. “Amb unes normatives creixents, és un problema gravíssim comptabilitzar-les amb la protecció d’un edifici”, explica Subirà.

Bonet Castellana brilla

L’autor del Canòdrom és l’arquitecte més reivindicat

Antonio Bonet Castellana és l’arquitecte de qui Subirà i Marzá proposen la protecció de més obres: un total de vint. Al marge de La Ricarda i el Poblat Hifrensa, creuen prioritari declarar BCIN altres obres seves, com el Centre de Rehabilitació (Mútua Metalúrgica), a Cabrils, i el Canòdrom de la Meridiana, a Barcelona.

Un altre nom important que guanya obres en aquest àmbit és J.A. Coderch, com la Casa Luque, a Sant Cugat del Vallès. Tant de bo l’estudi ajudi a fer que es restauri una obra de l’arquitecte que ja està protegida com a BCIN, la Casa Rozes, al municipi empordanès de Roses. També ho fa un altre nom prestigiós, Josep Maria Sostres, amb la Casa Moratiel, a Esplugues de Llobregat.

Els autors de l’estudi arriben a demanar la màxima protecció per a tota una localitat, concretament, un dels escassos poblats de colonització existents a Catalunya, el de Gimenells, d’Alejandro de la Sota, més conegut per ser l’autor de la seu del Govern Civil a Tarragona.

L’explosió democràtica

Amb la Transició canvia el model d’arquitectura pública

“La democràcia ha comportat moltíssima arquitectura respecte als moments anteriors”, explica Fernando Marzá. “Va canviar el model -afegeix-: als anys 50 es van fer els grans hospitals de la Seguretat Social a tot el territori i amb la democràcia apareixen molts CAP i petits hospitals”. “Són edificis de moltíssima qualitat i encara no tenim prou distància històrica, però no els hem de perdre de vista perquè ens sabria molt de greu perdre’n algun”, subratlla Subirà. Els que ja són mereixedors de ser BCIN per a Subirà i Marzá es remunten a la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, com la torre de Collserola, de Norman Foster, i el Palau Sant Jordi, d’Arata Isozaki.