Literatura confinada i el confinament en la literatura

BarcelonaL'escriptura és una activitat solitària. Per aquest motiu el confinament proporciona l'entorn ideal per lliurar-se al conreu de les lletres. Sempre que sigui una reclusió voluntària, esclar. Tanmateix, n'hi ha que han fet, de la necessitat, una virtut, i fins i tot en les circumstàncies més adverses han trobat una sortida en l'escriptura, tant per abstreure el pensament com per reflexionar sobre el mateix aïllament. En la història de la literatura hi ha uns quants exemples de com la presó, un confinament obligatori i radical, és al darrere d'obres que, altrament, qui sap si s'haurien escrit. Sense anar més lluny, Miguel de Cervantes va idear El Quixot mentre complia condemna a la presó de Sevilla el 1597, acusat d'irregularitats com a recaptador d'impostos. La reclusió no era una situació nova per a Cervantes, que ja havia estat cinc anys empresonat pels turcs a Alger, entre el 26 de setembre del 1575 i el 19 de setembre del 1580, i va intentar escapar-se quatre vegades. Al pròleg de la seva famosa obra, ell mateix explica que la "va engendrar a la presó". Però no se sap fins a quin punt va avançar en la redacció del llibre o simplement en va tenir la idea.

Maquiavel també estava reclòs quan va escriure l'assaig El príncep. Va ser el 1513 a San Casciano in Val di Pesa. Aquell poble prop de Florència, on havia nascut Maquiavel, va ser el que va triar per passar l'exili després que fos acusat de conspirar contra la poderossísima família dels Mèdici. La condició aristòcrata de Maquiavel i, curiosament, la mediació del papa Lleó X, un Mèdici, va permetre que triés el lloc d'exili. No tothom va tenir la mateixa fortuna quan s'enfrontava als senyors de Florència.

El marquès de Sade és un altre dels escriptors que, empresonat per l'Antic Règim a la Bastilla, el 1787 va aprofitar el temps per donar vida a Justine, una de les seves primeres obres que, quan va ser publicada el 1791, va ser immediatament prohibida pel seu contingut sexual, tot i que va circular clandestinament per tot França.

Pensant-se que l'escriptura seria catàrtica, el vigilant de la presó de Reading, on era tancat Oscar Wilde, li va permetre que redactés una llarga carta que va donar lloc a De profundis. L'autor d'El retrat de Dorian Gray estava empresonat per "gross indecency" (eufemisme per dir homosexualitat) i va escriure De profundis al final de la seva reclusió, entre el gener i el març del 1897. Wilde hi evoca tots els seus dimonis, que adopten el rostre del seu estimat Lord Alfred Douglas, primer vilipendiat i després enyorat, en un text de caràcter confessional que ha passat a la història perquè despullava la hipocresia i l'abjecció moral de l'aristocràcia anglesa.

Un altre testimoni des de la presó el va deixar escrit el poeta nord-americà Ezra Pound, que va esbossar els seus Cants pisans el 1948 vestit amb l'uniforme de presoner: fervent admirador de Mussolini, va acompanyar el deliri del dictador italià fins i tot durant la República de Saló; el maig del 1945 va ser arrestat per partisans italians i lliurat a les forces dels Estats Units, que el van tancar en un campament de presoners a Pisa.

L'arrest domiciliari

L'escriptor savoià Xavier de Maistre va ser condemnant a arrest domiciliari després d'un duel l'hivern del 1794. Tancat amb el seu gos i el seu criat entre les quatre parets de casa seva a Torí, De Maistre va escriure el deliciós Voyage autour de ma chambre. Va ser el seu germà, el filòsof Joseph de Maistre, qui publicar l'obra sense que l'autor ho sabés, i va tenir un sorprenent èxit immediat. L'escriptor va saber aprofitar la situació adversa per parlar de l'univers que l'envoltava i, com ell mateix deia, es va proposar recórrer "totes les línies possibles en geometria" de la seva habitació, mirar-se davant el mirall per fer un autoretrat sincer, filosofar amb Plató i, sobretot, somniar despert.

En una situació molt semblant a l'actual es va trobar Shakespeare al principi del segle XVII, quan la pesta negra va assolar Londres de manera especialment virulenta. Concretament va ser l'estiu del 1606. Els experts no s'acaben de posar d'acord perquè una aura de misteri envolta la vida del dramaturg britànic més famós de tots els temps, però alguns sostenen que va escriure El rei Lear a casa seva, tancat per quarantena, una situació asfixiant que es nota en aquesta peça, considerada una de les més fosques del seu teatre.

Confinament místic

Però el confinament també pot ser voluntari i font de goig creatiu. Per exemple, santa Teresa de Jesús va poder dedicar la seva vida a Déu i a l'escriptura en la seva reclusió en un convent carmelita d'Àvila, on va ingressar el 1534. Va començar a escriure a instàncies del seu confessor, i un cop va haver redactat el Libro de la vida (1567) ja no va parar d'escriure, entre assaig, cartes i poesia. Avui és considerada un dels models clàssics de la prosa en castellà pel seu estil espontani i elegant.

Qui també buscava l'aïllament va ser l'escriptor nord-americà Henry D. Thoreau, que el 1845 es va construir una cabana al bosc per poder submergir-se en el cor de la natura i en el de la seva escriptura. En va néixer el seu manifest Walden, o la vida als boscos. Victor Hugo i Proust són altres escriptors que es van recloure a casa per evitar "perdre el temps" i consagrar-se en cos i ànima a la seva obra. Al segle XX trobem autors com ara el nord-americà J.D. Salinger, que va optar directament per evaporar-se, i Thomas Pynchon, que patia autèntica fòbia social. Ja ho deia Schopenhauer: "La soledat és el destí de tots els esperits excel·lents".

Illes solitàries

Com a experiència, la situació de trobar-se entotsolat també és enriquidora com a temàtica. Ho sap prou bé Daniel Defoe, que es va plantejar què passaria si un home es trobés sol en una illa on s'hauria d'estar una llarga temporada. Però les illes poden prendre la forma d'una casa, tal com demostra l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès Jordà a Robinson, en què un home irromp en una casa durant l'absència dels habitants i fa un viatge per les estances d'aquest microunivers quotidià que sembla banal però que, si el mires de prop, està recobert de misteri. O bé Albert Sánchez Piñol, que a La pell freda planteja un personatge tosc i solitari, un farer que descobreix, astorat, que no està tan sol com es pensava a la roca solitària que vigila.

I per acabar, l'últim Goncourt, Jean-Paul Dubois, que a Tots els homes no habiten el món de la mateixa manera situa en una cel·la la història de Paul Hansen, que purga una pena a la presó provincial de Mont-real i comparteix l'espai amb Hells Angel, un encarcerat per assassinat. Dos homes, dos universos, compartint un grapat de metres quadrats. Com bé diu el títol, la qüestió és –confinats o no– com es decideix habitar aquest món.