Les confidències de Himmler al seu fisioterapeuta

BarcelonaFelix Kersten (1898-1960) es va convertir en el fisioterapeuta de Heinrich Himmler un dia de març del 1939. En la seva primera trobada, a la comissaria central de la Gestapo, Kersten va aconseguir acabar amb els terribles dolors estomacals que patia el màxim responsable de les SS, de tot l’aparell de terror del Reich i de l’extermini de milions de jueus. Himmler estava eufòric i va requerir els serveis de Kersten molt sovint. Entre massatge i massatge, el dirigent nazi li va fer moltes confidències que Kersten va anar apuntant en un diari. El fisioterapeuta va publicar una part del diari el 1947 amb el títol Memòries de Felix Kersten, però va decidir guardar una bona part de la informació en un calaix. El seu fill, Arno Kersten, que va heretar tota la documentació, ha decidit publicar, 70 anys després i amb l’ajuda de l’expert en la Segona Guerra Mundial Christer Bergström, la major part del material a Las confesiones de Himmler. Diario inédito de su médico personal (Pasado & Presente).

Obsessiu i silenciós

Les malalties psicosomàtiques dels dirigents nazis

Kersten va escoltar els somnis dements de Himmler i va salvar milers de jueus. Entre altres coses, el fisioterapeuta revela que Hitler patia sífilis i tenia sang jueva. És difícil imaginar un home fred i calculador com Himmler deixant-se anar i confessant secrets d’estat i inquietuds personals. I encara és més sorprenent veure que Kersten li responia: “Himmler no estava acostumat que ningú li parlés de tu a tu, ningú s’hi atrevia. Però el meu pare era el seu metge i al metge se li diuen coses que no ens atrevim a dir als altres. Van compartir sis anys, van passar milers d’hores junts i van tenir una relació molt estreta, però s’havia d’anar amb compte de no creuar la línia”, explica Arno Kersten. A través del responsable de les SS, el fisioterapeuta podia accedir a informació que després va fer servir per salvar persones. “Era molt difícil poder saber què passava. Tots els mitjans de comunicació estaven controlats i l’entorn de Himmler no parlava de coses reals, vivien en una bombolla, en un món molt allunyat de la realitat”, reflexiona Arno Kersten.

Himmler tenia molt bona memòria. “Era molt obsessiu, molt organitzat i eficient controlant les persones -explica Kersten-. Era tímid i silenciós, mai cridava ni perdia el control, era un pare devot però des del seu despatx va assassinar milions de persones i aquelles vides per a ell no significaven res”. Himmler i els altres jerarques vivien somnis delirants. “Una de les coses més interessants del diari és que constata que els principals líders nazis tenien greus problemes psicosomàtics segurament provocats pel fet de ser conscients que eren responsables d’un règim de terror i de milions de morts”, diu Bergström.

Himmler veia Hitler com un Déu. “Una vegada el meu pare li va preguntar a Himmler si es mataria si Hitler li ho demanava i ell va respondre que sens dubte”, explica Arno Kersten. Però Himmler entrava en pànic cada vegada que Hitler el cridava al seu despatx. “Li tenia terror, sempre es reunien de nit, a vegades fins a les cinc de la matinada”, diu Arno Kersten.

Els somnis dements

La preservació dels espermatozous dels joves alemanys

Himmler prenia decisions segons el que li deien els astròlegs, era un fervent admirador de Genguis Khan, el fascinava Felip II i el seu heroi era Enric I de Saxònia (estava convençut que ell n’era una reencarnació). Els somnis de futur d’un dels principals responsables de l’Holocaust eren pertorbadors. Creia que no podia ser que es malgastessin els espermatozous dels joves alemanys en un acte d’amor. “Els espermatozous pertanyen a l’estat i s’han de recol·lectar”, assegurava. Proposava eliminar tots els homosexuals: “Els nostres avantpassats sabien molt bé què feien ofegant tots els homosexuals. Els homosexuals són els traïdors del poble unit i s’han d’eliminar!” Un altre objectiu de Himmler era engegar un programa educatiu per a les dones més intel·ligents (només si eren rosses i amb ulls blaus, la resta hi tindria l’accés vedat) perquè estudiessin història, llengües, esgrima, tir, conducció... Superat un examen, se’ls concediria el títol d’altes esposes.

La sífilis de Hitler

La desaparició de l’informe mèdic del líder nazi

L’historial clínic de Hitler oficialment va desaparèixer i s’ha especulat molt sobre les malalties que podia haver tingut. Al seu diari, Kersten afirma que hi va tenir accés el 19 de desembre del 1942. El document tenia 26 pàgines i es remuntava al temps en què Hitler va estar ingressat a l’hospital de Pasewalk. Detallava que Hitler va contraure la sífilis durant la Primera Guerra Mundial i que el 1942 van aparèixer símptomes, cada vegada més clars, d’una paràlisi progressiva. A més, era impotent. Quan el fisioterapeuta va tornar l’informe, li va dir a Himmler que no podia tractar pacients que estaven embogint. El màxim responsable de les SS també li va confessar a Kersten que l’àvia materna de Hitler i el seu pare eren mig jueus. “M’ha costat molt modificar i reorganitzar tots els llibres oficials per ocultar la procedència del Führer. En el futur, ningú sabrà la procedència real de Hitler”, va dir Himmler.

Sorprèn que Kersten tingués accés a tota aquesta informació, però Bergström, que ha escrit més d’una vintena de llibres sobre la Segona Guerra Mundial, assegura que ha comparat el material amb altres diaris i amb la documentació que es guarda als arxius russos i alemanys. “Hi coincideix tot”, assegura l’historiador.

Franco, “el simi espanyol”

Himmler volia penjar el dictador, els bisbes i els cardenals espanyols

Himmler estava indignadíssim amb Franco i el considerava “un desagraït i un traïdor”. “Aquest simi espanyol no vol abandonar la seva neutralitat. ¿On serien Espanya i França si Alemanya no hagués ajudat desinteressadament Franco el 1936?”, s’exclamava el dirigent nazi. Franco havia causat mala impressió a Hitler com a persona i Himmler assegurava que el dictador espanyol havia promès “fidelitat eterna” al Führer i a Mussolini. Criticava també la seva política: “Franco s’estalviaria molts problemes si hagués aprovat una reforma agrària per a la població camperola en comptes de tornar el 40% de les terres a l’Església”. Volia penjar el dictador i els seus bisbes i cardenals.

Heroi oblidat

La polèmica reacció a Suècia i algunes “falsedats”

Durant el nazisme, Kersten no va poder fugir. Himmler sempre l’amenaçava de castigar la seva família. “No tenia cap sortida. Si se n’anava Himmler hauria enviat la família a un camp de concentració. Ens tenia segrestats -diu Arno Kersten-. La seva vida estava amenaçada constantment. L’entorn de Himmler li tenia molta enveja, perquè no havia de demanar audiència i no el controlaven. La mare cada dia es preguntava si tornaria a casa”. El fisioterapeuta va ser, segons el seu fill, un dels artífexs de l’operació dels “busos blancs”, que va salvar unes 20.000 persones. Al diari, Felix Kersten explica una conversa amb el ministre d’Afers Estrangers suec, Christian Günther, en què li agraeix tot el que ha fet i li assegura que algun dia serà reconeguda la seva ajuda. Però tot el mèrit se’l va endur el diplomàtic i nebot del rei Gustau V de Suècia, Folke Bernadotte. Segons Felix Kersten, Bernadotte, tot i que només hi havia tingut un paper secundari, li va exigir que confirmés davant de tothom que l’operació l’havia planificat i realitzat ell tot sol. Bernadotte, que va escriure un llibre amb la seva versió, va ser assassinat el 1948 a Jerusalem.

“Quan vam anar a viure a Suècia, després de la guerra, el meu pare no ho va tenir gens fàcil. Havia salvat milers de persones però molts no ho sabien i se’l va acusar falsament de moltes coses; li van dir nazi. Afortunadament, quan es va començar a investigar tot es va saber la veritat”, explica Arno Kersten. Malgrat saber que la versió que va donar Bernadotte no s’ajustava del tot a la realitat, Felix Kersten sempre va callar. “Sinó, l’haurien expulsat. Encara avui Suècia no ha reconegut tot el que va fer. Sí que ho han fet, en canvi, molts altres països”, diu Arno Kersten. El llibre ha venut 10.000 exemplars a Suècia, però segons Bergström cap diari n’ha parlat.